Anatomia de la vaga

En la meva condició de jubilat podria haver observat la vaga amb un cert distanciament, però havia d'anar a l'hospital i això m'ha permès prendre-li el pols una mica més de la vora. Per anar m'he valgut dels serveis mínims del transport; per la tornada no em quedava més opció que el taxi (en circulaven) però em trobava bé i he decidit anar xino-xano tot gaudint d'un bon dia amb al·licients.

La primera impressió, pels voltants del Ninot era de poca incidència en el petit comerç, que és el que es pot copsar a simple vista. El tràfec molt inferior a l'habitual. A mesura que m'acosto al centre hi ha més botigues tancades o, en molts casos, amb una porta tancada i l'altre insinuada, signe evident de que s'ha tancat més per por que per convicció. A Gran Via/Passeig de Gràcia, des d'una furgoneta amb altaveus estridents, convencen als convençuts, deixen indiferent als indiferents i entretenen als badocs: "si veieu un taxi ocupat atureu-lo i feu baixar el passatge" diuen al moment que estic fent la foto. Quan avanço cap a la dreta de l'Eixample trobo que la proporció de comerços tancats o amb les persianes a mitges és superior a la de l'esquerra. Com que no crec que la composició sociològica sigui gaire diferent, més aviat ho atribueixo a fluctuacions del boca orella o la massa crítica: a la primera zona que he travessat hi ha més densitat de botigues. Finalment, quan arribo al meu barri (El Clot) el mercat està tancat i les botigues que l'envolten també.

Anava a titular l'apunt "Autòpsia de la vaga" però no ho he fet per no ferir els esperits sensibles. També perquè no seria veritat: la vaga no està morta, si més no en el seu concepte genèric, però té poc a veure amb el concepte amb que va néixer als temps de la revolució industrial. Després va anar evolucionant a mesura que avançaven els drets socials i l'Estat del benestar fins a esdevindre el que coneixem els nostres dies que, com deia, té poc a veure amb aquell concepte de lluita de classes. En aquells primers temps no hi havia cap mena de xarxa social, ni pública ni privada ni familiar; les condicions de treball eren el pacte de la fam; quan els treballadors arribaven al límit del que podien suportar es jugaven el tot pel tot, perquè tenien molt poc a perdre, i de vegades ho perdien. Altres, si reunien prou forces i capacitat de mobilització, arribaven a arrencar petites o grans victòries que poc a poc varen anar canviant les relacions de treball.

Però el que va començant essent una lluita de classes —el treball contra el capital— ha acabat esdevenint un eina a l'abast, en la majoria dels casos, dels treballadors que gaudeixen d'una situació més afermada i estable, quan no clarament de privilegi. La vaga, avui, no està pensada pels aturats, ni pels que mai han tingut la oportunitat de treballar, ni pels treballadors temporals, ni pels anomenats autònoms, ni pels irregulars, ni pels immigrants, ni pels marginats, ni... No, la vaga està només a l'abast del que alguna vegada s'ha denominat la "aristocràcia de la classe obrera": treballadors de grans empreses amb sindicats forts, empresses públiques, funcionaris, etcètera. Per no parlar de treballador amb un poder de coacció desproporcionat: jutges, pilots de aviació, controladors d'aeroports, maquinistes de tren, etc.

En aquest canvi de paradigma de la vaga hi va implícit un element nou: les vagues ja no és fan contra el capital, que n'ha esdevingut immune, ni contra la administració, que no deixa de ser una abstracció, sinó contra el ciutadà, que és pres a com a ostatge dels vaguistes, en tant que element més vulnerable. Això no passa ja només amb els que tenen la capacitat directe de paralitzar els serveis (pilots, conductors d'autobús, maquinistes) sinó de qualsevol col·lectiu: una vaga o una protesta només és efectiva si es tallen autopistes o avingudes i després surt al telediari. Finalment, ¿què està disposat a arriscar un treballador en una vaga moderna? Doncs poc, no ens enganyem: un dia de sou en el millor dels casos, i si pot jugar amb la picaresca de la "vaga de cel" l'absentisme o les vagues a hores convingudes, ni això. Us podeu imaginar per un moment els vaguistes de La Canadenca dient-li a la Barcelona Traction: mirin, senyors capitalistes, el mes que ve farem un dia de vaga. O, potser millor, pararem dues hores a dies alterns. I si ens fan enfadar gaire farem vaga el dilluns i dijous de cada setmana (com els pocavergonyes dels pilots de Ibèria) o prendrem la baixa perquè estem estressats (com els controladors). La cosa va anar un xic diferent: la vaga va durar un mes i mig i es va anar radicalitzant; 3000 obrers del ram van ser detinguts i tancats al Castell de Montjuig, i la vaga es va convertir en general. De resultes d'aquella vaga es va establir la jornada de 8 hores amb caràcter general.

No m'interpreteu malament, en tot això no hi vulgueu veure una pressa de posició respecte de la vaga d'avui. M'he limitat a fer veure que el concepte de vaga d'avui no té res a veure amb el concepte originari de vaga per més que servi el mateix nom. No sé com serà el dia de demà, no m'agrada fer prediccions i menys de futur. Estem en un moment de retrocés, però retrocés no vol dir tornar al lloc de partida; de la mateixa manera que hi ha moltes maneres d'anar endavant també n'hi moltes d'anar en darrera. La història dona voltes però mai torna a passar pel mateix lloc.

Commemorant la Pepa: mistificar el passat per justificar el present

Constitució de 1812

Article directe i precís de Julián Casanova (catedràtic de història que ha contribuït amb el volum 8 "República y guerra civíl" a la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares) avui 25/3/2012, a El País.
 El que diu ha estat a la vista de qualsevol que hagi seguit mínimament la fanfàrria que han organitzat els polítics a compte del 200 aniversari de la Constitució de 1812. Menys explicable i més decebedor ha estat que la majoria de mitjans de comunicació (començant pel propi El País) i els intel·lectuals i periodistes que habitualment hi col·laboren, amb notables però escasses excepcions, s'han sumat amb entusiasme a aquesta mistificació. Mistificació que comença per amagar que aquella constitució va ser flor d'un dia; que va ser abolida dos anys després per Ferran VII amb el recolzament explícit dels 69 diputats que varen firmar el "Manifest dels perses", i que la història real dels dos segles que varen vindre a continuació son, amb breus parèntesis, la història de la reacció absolutista.

El pasado hecho presente, aunque sólo en las partes que cumplen la función deseada. La Constitución de 1812 sería “un eslabón decisivo en el esfuerzo para la liberación de la Patria” (palabras del Rey) o “una de las mayores aportaciones a la cultura política universal” (Rajoy).

El principi de sobirania nacional, diu Casanova, representava el reconeixement de que el poder residia en la nació, és a dir, el conjunt dels ciutadans, limitant per tant la autoritat del rei, suprimint els privilegis i reconeixent els drets i les llibertats individuals.

En vez de subrayar esos valores, reprimidos después durante tanto tiempo, lo que han destacado los discursos oficiales es la “unidad nacional” y el “espíritu de concordia”, las motivaciones patrióticas, en suma, que mejor sirven al presente.

Manifest dels perses

Pese a lo bonita que puede resultar la celebración, no hay un hilo conductor que una aquel pasado de 1812 con el presente, como si la historia de España de los siglos XIX y XX hubiera sido una lucha continua del “pueblo” por mantener sus libertades. La historia dice más bien lo contrario: las constituciones del siglo XIX que más duraron fueron muy conservadoras y el siglo XX, hasta 1978, estuvo marcado por las dictaduras y la negación del constitucionalismo.

Un dels breus parèntesis en el predomini de les constitucions conservadores, quan no de la reacció pura i dura, va ser la Constitució republicana de 1931, però, tot i ser més propera en el temps (o potser precisament per això) i més democràtica i moderna que la de 2012:

Ninguna institución democrática actual ha querido o se ha atrevido a conmemorarla, celebrarla cuando cumple años (80 el pasado diciembre), y menos todavía reconocerla.

Insisteix en que aquestes interpretacions de la història "ampliamente difundidas por los medios de comunicación" falsegen i deformen la memòria popular, inventant en definitiva les tradicions. Cosa molt pròpia i definitòria, com han postulat historiadors com Eric Hobsbawm, dels nacionalismes.

Planteada de esa forma, la historia rescata tradiciones inventadas desde el presente y proporciona lecciones morales.
(...)
lo que debe siempre evitarse es buscar los hechos más convenientes para apoyar las ideas favoritas.
No situar los hechos en su contexto histórico apropiado conduce a perspectivas ahistóricas y a leer el pasado con los ojos del presente.

Acaba l'article sentenciant:

mientras tanto, las celebraciones oficiales siguen alimentando relatos míticos, simplificados, para consumo popular, a mayor gloria del poder.

En aquest apunt no hi ha gaire de collita pròpia, però tampoc calia: com deia al principi, Casanova és prou directe i precís com per que no hi calguin gaires aclariments.

  

"Demostra que no ets un robot" i altres collonades

De aquí

L'altre dia, des de la butaca estant, iPod en mà, estava fent un repas als blocs del veïnat. Al anar a deixar un comentari en un d'ells em vaig trobar amb que el mecanisme anti-spam de Blogger s'ha sofisticat una mica més: ara demana no una, sinó dues paraules de identificació, que, a més a més, apareixen en caràcters més borrosos. Es veu que els robots també s'han sofisticat i ja eren capaços de reconèixer i introduir un mot simple. El que més em va tocar els nassos, però, va ser el requeriment comminatori: "demostra que no ets un robot". "Ves a la merda!", em venien ganes de contestar. Però, és clar, ¿quina culpa en té l'usufructuari (que no amo) del bloc, de que a can Blogger s'hi hagi instaŀlat el típic innovador agressiu? Total, sigui perquè amb l'iPod no veia bé les lletres, o pel què fos, al tercer intent ho vaig deixar córrer.

Admeto que certes precaucions no hi ha més remei que prendre-les, sobre tot en llocs molt concorreguts, com per exemple els mitjans de comunicació, però a nivell de catosfera de barriada, ¿voleu dir que n'hi ha per tant? Altres vegades et trobes amb que després de deixar el comentari et diuen que "està pendent de moderació", i quan hi tornes ja està "moderat" però l'apunt ha passat a millor vida; que les coses a Internet van molt de pressa.

Jo m'he trobat alguna vegada que s'ha m'ha colat un troll, però la solució és tant senzilla com esborrar-li el comentari a posteriori i afegir l'intrús a la llista de spam. Quan torna veu que no se li admet el comentari i santes pasqües. En fi, lo dit: collonades. Em venia de gust desfogar-me.