Commemorant la Pepa: mistificar el passat per justificar el present

Constitució de 1812

Article directe i precís de Julián Casanova (catedràtic de història que ha contribuït amb el volum 8 "República y guerra civíl" a la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares) avui 25/3/2012, a El País.
 El que diu ha estat a la vista de qualsevol que hagi seguit mínimament la fanfàrria que han organitzat els polítics a compte del 200 aniversari de la Constitució de 1812. Menys explicable i més decebedor ha estat que la majoria de mitjans de comunicació (començant pel propi El País) i els intel·lectuals i periodistes que habitualment hi col·laboren, amb notables però escasses excepcions, s'han sumat amb entusiasme a aquesta mistificació. Mistificació que comença per amagar que aquella constitució va ser flor d'un dia; que va ser abolida dos anys després per Ferran VII amb el recolzament explícit dels 69 diputats que varen firmar el "Manifest dels perses", i que la història real dels dos segles que varen vindre a continuació son, amb breus parèntesis, la història de la reacció absolutista.

El pasado hecho presente, aunque sólo en las partes que cumplen la función deseada. La Constitución de 1812 sería “un eslabón decisivo en el esfuerzo para la liberación de la Patria” (palabras del Rey) o “una de las mayores aportaciones a la cultura política universal” (Rajoy).

El principi de sobirania nacional, diu Casanova, representava el reconeixement de que el poder residia en la nació, és a dir, el conjunt dels ciutadans, limitant per tant la autoritat del rei, suprimint els privilegis i reconeixent els drets i les llibertats individuals.

En vez de subrayar esos valores, reprimidos después durante tanto tiempo, lo que han destacado los discursos oficiales es la “unidad nacional” y el “espíritu de concordia”, las motivaciones patrióticas, en suma, que mejor sirven al presente.

Manifest dels perses

Pese a lo bonita que puede resultar la celebración, no hay un hilo conductor que una aquel pasado de 1812 con el presente, como si la historia de España de los siglos XIX y XX hubiera sido una lucha continua del “pueblo” por mantener sus libertades. La historia dice más bien lo contrario: las constituciones del siglo XIX que más duraron fueron muy conservadoras y el siglo XX, hasta 1978, estuvo marcado por las dictaduras y la negación del constitucionalismo.

Un dels breus parèntesis en el predomini de les constitucions conservadores, quan no de la reacció pura i dura, va ser la Constitució republicana de 1931, però, tot i ser més propera en el temps (o potser precisament per això) i més democràtica i moderna que la de 2012:

Ninguna institución democrática actual ha querido o se ha atrevido a conmemorarla, celebrarla cuando cumple años (80 el pasado diciembre), y menos todavía reconocerla.

Insisteix en que aquestes interpretacions de la història "ampliamente difundidas por los medios de comunicación" falsegen i deformen la memòria popular, inventant en definitiva les tradicions. Cosa molt pròpia i definitòria, com han postulat historiadors com Eric Hobsbawm, dels nacionalismes.

Planteada de esa forma, la historia rescata tradiciones inventadas desde el presente y proporciona lecciones morales.
(...)
lo que debe siempre evitarse es buscar los hechos más convenientes para apoyar las ideas favoritas.
No situar los hechos en su contexto histórico apropiado conduce a perspectivas ahistóricas y a leer el pasado con los ojos del presente.

Acaba l'article sentenciant:

mientras tanto, las celebraciones oficiales siguen alimentando relatos míticos, simplificados, para consumo popular, a mayor gloria del poder.

En aquest apunt no hi ha gaire de collita pròpia, però tampoc calia: com deia al principi, Casanova és prou directe i precís com per que no hi calguin gaires aclariments.

  

Max Weber vs Rosa Luxemburg (1)

De Wikipedia

El 28 de gener de 1919, als tres mesos escassos del final de la Primera Guerra Mundial, Max Weber, convidat per la Associació Lliure de Estudiants de Munich, va pronunciar una conferència sota el títol de: "La política com a professió". En aquesta conferència Weber introdueix una de les seves idees clau: la distinció entre la ètica de la convicció i la ètica de la responsabilitat. Segons la ètica de convicció els principis han de ser, per sobre de qualsevol altre consideració, la guia dels nostres actes, mentre que la ètica de la responsabilitat ens obliga a tenir en compte, abans que res, les conseqüències d'aquells actes. Weber postula d'entrada que "son dues màximes fonamentalment diferents entre sí i irremeiablement oposades". No seria difícil rastrejar a Kant darrera del primer principi i a Maquiavel o Hobbes darrere del segon.

Però seria difícil entendre l'assaig de Weber al marge del context històric. El mes de gener de 1919 una onada revolucionaria a Berlín va ser brutalment reprimida per les Freikorps (una mena de policia política formada per mercenaris provinents del dissolt exèrcit alemany), i els líders del Partit Comunista Alemany, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, van ser assassinats. Això passava el 15 del mateix mes de gener, 13 dies abans de la conferència de Weber.

De Wikipedia

Rosa Luxemburg, polonesa de naixement (1871), que va adquirir la nacionalitat alemanya el 1898, no va deixar de lluitar per la revolució de la classe treballadora des que als 16 anys es va afiliar al Partit del Proletariat polonès fins a la seva mort als 47. La seva va ser una militància heterodoxa i sense cap mena de concessió al revisionisme. Contraria a qualsevol nacionalisme, es va oposar al Partit Socialista polonès, que defensava la independència de Polònia, perquè creia que una Polònia independent només era possible en el context de la revolució socialista conjunta a Rússia, Alemanya i Àustria. En això (i en altres coses) va tindre series discrepàncies amb Lenin, doncs aquest defensava que la lluita per la democràcia i l'autodeterminació anaven en la direcció de l'alliberament de classe del proletariat. Sembla, no obstant, que en el curs de la Revolució russa i posterior Guerra civil (1917-1923) les conviccions de Lenin pel que fa a aquests punts es van diluir.

Les divergències amb Lenin varen anar a més: mentre Lenin i Trotky consideran que prolongar la guerra (la Primera Guerra Mundial) era el preu a pagar pel portar la revolució a Russia, Luxemburg sosté que la guerra serà un desastre per a l'esquerra i portarà un retràs de varis anys al moviment obrer:

“La present guerra, amb independència de qui la guanyi o la perdi, només pot suposar una desfeta del socialisme i la democràcia”

Tampoc, tot i defensar tan Lenin com Luxemburg la dictadura del proletariat, entenien el concepte de la mateixa manera: per a Lenin aquesta dictadura passava per una estructura forta de partit que es concretava en el centralisme democràtic, mentre que Luxemburg, des de una perspectiva gaire bé anarquista, defensa la democràcia de base. Més encara, va preveure de forma lúcida que la Revolució Russa podia degenerar en una dictadura de partit únic:

"Aquesta dictadura [la del proletariat] consisteix en la manera d'aplicar la democràcia, no en la seva eliminació. Aquesta dictadura ha de ser obra de la classe obrera, i no la d'una petita minoria en nom de la classe obrera. És a dir, s'ha de procedir pas a pas a partir de la participació activa de les masses; ha d'estar sota la seva influència directa i sotmesa al control de l'activitat pública; ha de sorgir a partir d'una formació política creixent de la massa del poble". — La Revolució Russa (1916)

Max Weber, víctima d'un temperament turmentat i inestable, coincidia en alguna cosa amb Luxemburg —les conseqüències negatives de la guerra per a la classe obrera— però en discrepava en moltes altres: era nacionalista, de conviccions imperialista-germàniques, simpatitzant de la socialdemocràcia i, en sintonia amb aquesta, partidari de recolzar el govern d'Alemanya en la guerra. Era partidari, a més a més, d'un parlamentarisme dèbil emparat en una presidència autoritària i carismàtica. Per a Weber, amb independència de la forma d'accés al poder, aquests es legitima en el carisma:

"Lo que hoy nos interesa aquí —diu en aquesta conferència— es el segundo de estos tipos: la dominación producida por la entrega de los sometidos al «carisma» puramente personal del «caudillo»"

D'aquí que les seves aportacions a la Constitució de la República de Weimar s'han pogut considerar com l'avantsala de l'accés de Hitler al poder. És d'altre banda famosa la seva teoria de que l'Estat és defineix com aquella comunitat humana que, dintre de un territori, reclama (amb èxit) el monopoli de la violència física legítima.

¿Com lliga tot això amb la ètica de la responsabilitat? Intentaré explicar com ho veig en el següent apunt, perquè se'm acaba el paper i no em veig en cor de ventilar-ho amb un parell de frases.

Decadència espanyola: La història interminable

Es coneix com a decadència espanyola, per antonomàsia, la que es va produir entre finals del segle XVI i principis del XVIII. Cap el 1600 la monarquia espanyola estava en fallida crònica. El deute acumulat per Carles V i Felip II, principalment amb els banquers italians i alemanys, es va fer insostenible al minvar el flux de metalls preciosos provinents de les Índies. La caiguda demogràfica (deguda en part a la pesta), l'efecte de bola de neu de la inflació, i el que Pierre Vilar anomena "soluciones de vida demogràfica y económicamente estériles: «iglesia, mar, casa real»" varen fer la resta. Montesquieu va comparar aquella caiguda amb la decadència romana.

Però més enllà d'aquell període de la història, la decadència espanyola sembla un mal endèmic que rebrota fatídicament ara i adés. Xavier Bru de Sala va escriure l'altre dia un interessant article, "Espanya com a problema", en el que relaciona l'actual conjuntura amb aquella decadència:

Leonard Beard

Els diners europeus han regat el sòl hispànic com en altre temps l’or d’Amèrica. Ara s’han acabat. A sobre cal tornar els préstecs. Felip II va fer fallida, ara ni ens deixen ni ens ho podem permetre. De la primeríssima a la penúltima fila. ¿Com hem arribat fins aquí mentre anàvem tan enllà? Silenci. A Espanya és impossible preguntar-se sobre les males perspectives. Està molt mal vist...
Els intellectuals obsedits per la pulsió nacional com al segle XIX no experimenten la necessitat de diagnosticar els mals d’Espanya. Fan veure que el problema és circumstancial. S’equivoquen. (...) Torna el complex de hidalgos empobrits.

Val la pena fer una incursió en el temps per veure quina va ser aquella obsessió dels intel·lectuals espanyols del segle XIX. I una bona eina per fer-ho és el llibre de Santos Juliá, "Històrias de las dos Españas" (Taurus, 2004). En el recorregut pels intel·lectuals del XIX Santos Juliá s'atura primer en els liberals i després en els catòlics i, curiosament, n'extreu un patró comú que vindria a ser el següent: Espanya era una nació beneïda per totes les gràcies i adornada de totes les virtuts, però la seva història es va torcí per culpa de elements externs i per l'enveja i malvolença de les altres nacions. Aquest patró general agafava formes particulars en cada cas. Així, per els liberals, el mite perdut es remuntava a les Corts i institucions democràtiques de l'Espanya gòtica medieval, i les desgràcies van començar amb el despotisme d'una dinastia estrangera: la casa d'Àustria. Per els catòlics, en canvi, el moment més esplendorós es correspon amb el regnat dels Àustries majors (Carles V i Felip II), l'absolutisme i la unitat en la fe catòlica, mentre que la ruïna arribaria amb els Borbons. En paraules de Jaume Balmes: «Permanecía España en sosiego y tranquila hasta que la muerte de Carlos II y la extinción de la dinastía austriaca la convirtió en arena donde dirimieron las potencias europeas sus rivalidades».

¿I quins serien avui els intel·lectuals "obsedits per la pulsió nacional"? N'hi ha per triar i remenar tans com vulgueu, però a mi, al llegir l'article, em van vindre al cap els tertulians de la Cadena Ser que havia sentit uns dies abans:

  Las 23:00 de 'Hora 25' / (31-05-2011)

Una de les tertulianes, Milagros Pérez Oliva, que per mi és una de les (i dels) periodistes més rigoroses i competents, i que sempre parla amb coneixement de causa, va encetar una discussió sobre el descontentament dels alemanys i altres ciutadans de la Europa del Nord respecte de nosaltres, els de la Europa del Sud. L'argument dels alemanys, més o menys, era el següent:

   —Nosaltres (els alemanys) amb els nostres impostos hem contribuït a uns fons estructurals que han beneficiat el Sud, però ells (els del Sud) han defraudat les nostres expectatives perquè part d'aquest diner ha anat a parar a la economia no productiva i a una bombolla immobiliària que ha enriquit a unes petites elits. Després la bombolla ha esclatat i ara nosaltres hem de rescatar aquests paísos. A més a més, tenen una política impositiva inferior a la nostre i un percentatge important de la seva economia no paga impostos.

I acabava dient la Milagros: "en això crec que tenen raó". La reacció de la reste dels tertulians us la podeu imaginar (o la podeu sentir; tot plegat no dura més de 10 minuts). Va des de la incoherència a la barra, passant pel nacionalisme més tronat o el pur nonsens. Això sí, acusant precisament de nacionalistes als alemanys perquè, a última hora, els diners que ens han transferit ens hem gastat en comprar productes alemanys! Els arguments son més difícils de resumir, com dic, per la falta coherència, però més o menys, els del primer que replica, Carlos Carnicero, venen a dir:

   —No, no tenen raó. Alemanya no es pot posar com exemple de pulcritud financera perquè els bancs espanyols han passat millor les proves d'estrès que els alemanys i a Espanya no hem gastat diners en rescatar bancs. No és veritat que s'hagin gastat malament els diners: "Ahí estan las autovias, ahí está el Ave, ahí estan las infraestructuras..." "Aquí los ciudadanos españoles se han matado de trabajar" [sic]. A partir d'aquí comença a desbarrar acusant als alemanys d'un nacionalisme polític que relaciona amb el de la Alemanya nazi de entreguerres: “la catástrofe a la que les condujo su espíritu germánico de superioridad... cuando empezaron a mirar con recelo a los que les venían a trabajar desde fuera".

La reste per un estil o pitjor. La pobra Milagros quasi bé va haver d'acabar demanant perdó. En fi, no sé que us pot haver semblat, però jo vaig sentir això que se'n diu vergonya aliena. Diu Bru de Sala que torna el complex de hidalgos empobrits. Em temo que és molt pitjor: el que torna és el complex de leyenda negra.