22 de juliol del 2010

No n'hi ha un pam de net?

Em passa sovint. En el curt espai de temps que va del quiosc a casa, mentre miro els titulars, em començo a posar melangiós. Després, mentre escombro (és una feina que m'agrada molt perquè em deixa la ment lliure) començo a donar voltes al que he sentit per la radio mentre esmorzava, o he llegit tot fullejant el diari. Si al demunt és un dia d'aquests en que s'han ajuntat dos o tres noticies malastres (o en que potser soc jo qui s'ha llevat malastruc), cagada pastoret.

Avui m'ha donat per pensar en la condició humana. Direu, ves quina bestiesa: el ximple aquest, en aquestes alçades de la peli-cula, ara que com qui diu està al cap d'avall del camí, ha descobert la naturalesa humana. Bé, no és exactament això. Ja fa molts anys que m'he format una idea bastant assentada del que és la naturalesa humana, que no és altre cosa que la naturalesa tout court. Al dir la "condició humana" em vull referir a l'acoblament de nature + nurture; és a dir, natura + formació; és a dir, la civilització, la cultura. La qüestió, per dir-ho d'una vegada, és: en el mon de la política hi ha, o no hi ha, ètica?; en el mon del treball hi ha, o no hi ha, ètica?; en el mon ciutadà hi ha, o no hi ha, ètica? En el mon a seques: hi ha, o no hi ha, ètica? Hi ha, o no hi ha un concepte del que està bé i del que està malament? O només es tracte de salvar les aparences i que no t'enxampin en un renuncio, que dirien en castellà? Us estalviaré els exemples, els podeu posar vosaltres mateixos; segur que per poc que rumieu us en venen un niu.

A algú li pot semblar que estic fent una pregunta retòrica. De cap manera. No tinc gens clar que les coses sempre hagin estat així; ni de que siguin així a tot arreu. O sí? Han estat sempre així? Quan els nostres pares i els nostres mestres ens inculcaven una moral basada en virtuts tals com la honestedat, la justícia o la germanor, o ens ensenyaven a rebutjar vicis com la mentida, l'egoisme o la traïció, s'estaven comportant com uns perfectes hipòcrites a consciència de que ens explicaven contes de a la vora del foc? Eren mentides piadoses? O realment es creient en el que ens deien? Hem passat de la hipocresia al cinisme o, per contra, sempre ha estat així i simplement em viscut enganyant-nos a nosaltres mateixos?

Més preguntes encara. És només un signe dels temps o també de la latitud? Tothom que hagi estat, ni que sigui de passada, en països germànics o anglosaxons, haurà copsat que tenen un altre manera de fer. Per expressar-ho d'una manera intuïtiva, diríem que son mes seriosos, més fiables. L'Enric Juliana segurament ho atribuiria a la seva formació calvinista: "ètica i abnegació professional orientada al servei de la col·lectivitat i l'èxit socioeconòmic". Els defensors del caràcter meridional potser respondran que els nòrdics pretenen salvar, per sobre de tot, les aparences: recordem els affaires de personatges públics com els Clinton o els prínceps de Gal·les: l'important és que la roba bruta es renti a casa.

Diríem, doncs, que la hipocresia (calvinista) és septentrional i el cinisme (catòlic) és meridional, sense que és pugui arribar a establir què és millor i què és pitjor? Admeto que durant molt de temps vaig tendir a pensar-ho en aquests termes, però ja no ho tinc tan clar. Penso que el cinisme que s'ha establert al nostre país (ja em sabreu perdonar que no faci distincions entre Catalunya i Espanya) és molt pitjor que la suposada hipocresia anglo-saxona. Si en una societat es prediquen les virtuts i certs membres d'aquesta societat -molts o pocs- es comporten de manera viciosa, sempre tindrem l'esperança, ni que sigui tènue, de que en un moment donat hi hagi un revulsiu i les virtuts predicades guanyin terreny sobre els comportaments viciosos. Per contra, en una societat on el cinisme s'ha fet llei no hi ha esperança. El cinisme no te contrapartida.

34 comentaris:

  1. El cinisme és el pitjor que pot afectar una persona o un col·lectiu perquè elimina qualsevol tipus d'esperança, com dius perfectament. Per altra banda, un cínic no es faria les preguntes que tu ets fas, les trobaria ingènues. Per mi és una sort, doncs, poder reflexionar a partir del que exposes de manera tan "ingènua".
    Salut!

    ResponElimina
  2. Vist com els hi va de bé a aquests cínics públics espanyols (i italians) i el poc rebuig que desvetllen en la població (es diria que més aviat provoquen admiració), m'aniré al llit amb les teves honestes paraules com a petit consol.

    ResponElimina
  3. Hi ha una constatació ben evident per refermar el que dius, i és en dret comparat: En un país de cultura anglosaxona, mentir en un judici es un agreujant que et pot comportar un segon encausament; aquí a casa nostra, mentir en un judici és un legítim dret a la defensa...

    ResponElimina
  4. Grave error comparar el "estirado" carácter anglosajón, paniaguado e hipócrita las más de las veces, con el regio carácter alémán, más noble y sincero.

    ResponElimina
  5. Perdona Apañó, pero creo que no se puede generalizar. Hay alemanes tan paniaguados e hipocritas como ingleses regios y nobles.
    I, Brian, la diferencia entre el èsser humà i els animals es la mentida, l'ironia...

    ResponElimina
  6. El cinisme no deixa cap sortida al penediment. És la forma més sutil de menysprear al teus congèneres i a més al nostre país els cíniocs són els ser més admirats.

    ResponElimina
  7. Hombre, Aristofeles, si no vale "generalizar" entoces tampoco vale la generalización planteada por Brian (¿protestantes vs católicos?), pues en las Españas aún quedamos regios apañoles, celosos con la salvaguarda de nobles principios éticos y morales.

    ResponElimina
  8. de fet estàs parlant de dos tipus d'hipocresia diferent, però hipocresia cínica al cap i a la fi. De totes maneres el cinisme no deixa de ser el reconeixement de la realitat del comportament i perquè existeixi el cinisme ha d'haver-hi cínics.

    ResponElimina
  9. Efectivamente, Apañó, Creo que eso Brian se equivoca, aunque si es verdad que tienen fama de serios, la corrupcion ha reinado a sus anchas. Inglaterra tiene muchos casos, pero por ejemplo, durante la Alemania de Hitler, sus lugartenientes se pusieron las botas, lease Himmler, Goering, Goebels. Los generales responsables de la Invasión a la Unión soviética, se quejaban que no les llegaban suficientes provisiones porque por el camino se vendían en el mercado negro. Aunque se fusilaron algunos mandos corruptos, Hitler nunca quiso dar crédito a esta evidencia.

    ResponElimina
  10. D'entrada, et felicito per atrevir-te amb un post com aquest. Cada dia m'agrada més el Sense presses, que s'està convertint en un fòrum filosòfic obert.
    L'ètica és característica definitòria dels humans, però també, com comenta l'Aris, el cinisme i la ironia. Jo crec que afortunadament encara hi ha un cert respecte -ni que sigui superficial- per l'ètica. Però el teu plantejament també proposa una anàlisi entre l'ètica protestant i la cristiana. Em ve al cap el text de Weber -L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme-, que trobo fascinant però amb qui no connecto. Crec que el cristianisme ha plantejat alguns dels cims ètics que afortunadament encara són vigents, entre ells, la idea del perdó en que es basa -o s'hauria de basar- la justícia humana, i que implica prohibir la pena de mort.

    ResponElimina
  11. Més: cal anar amb compte amb això de "predicar amb l'exemple". Soc humà i imperfecte, i per tant, puc defensar la veritat i mentir contínuament. Això no vol dir que no cregui en la veritat. O sigui que estic convençut de la bona voluntat dels "difusors de la moral", diguem-li apres, profes o el que sigui.
    Una altra cosa és la possible buidor de molts conceptes hipotèticament morals, que en realitat só pura hipocresia. L'avi Nietzsche ja ens va avisat d'això :)

    ResponElimina
  12. Fa temps que tinc clar que la política sense l'ètica no ens mena a res de bo. Ens han fet creure que no es pot fer política i ser ètic, perquè, com explicava Aranguren, governar és embrutar-se les mans. Ara bé, una cosa és la brutícia de l'haver d'optar i una altra és fer mirant capels teus interessos, sovint partidistes i econòmics. Podem exigir més ètica en la política.

    ResponElimina
  13. Por purita coincidencia he leído tu post, Brian, justo después de haber leído la introducción de José Mª Camps a Las Quintaesencias, de Bernard Shaw, sus aforismos, y en ella dice:"Vicio inglés, el de la hipocresía. Vicio0 inglés y humano. NIngún otro ha de molestar más a un descontento cínico como Shaw. El cinismo, aunque desproporcionado algunas veces, es una fuerza. Un valor impulsivo de las propias convicciones. La hipocresía es un síntoma de debilidad. Timidez de los propios deseos, afán de ocultarlos o deslizarlos reptantes en una discreción de inadvertidos o bajo el oropel de palabras altisonantes: conveniencia, educación, respeto mutuo (...) Cinismo, no en el sentido amargo, sino en un sentido exageradamente sincero. La realidad peca, en un extremo por hipocresía, y, en el otro, por cinismo. Al superarse una épocca excesivamente cultivada y, por lo tanto, fingida, la rectificación hacia la realidad lleva por ley de inercia hacia el cinismo. Que, coo toda actitud consciente, puede perfectamente cumplir un papel constructivo".

    Tengo la impresión de que necesitamos una suerte de "revolución conceptual", que hemos de volver a definir conceptos y establecer una nueva visión de la realidad. A día de hoy, la gran mayoría de los conceptos usados en la vida política e incluso en nuestras humildes vidas individuales tienen dentro el cáncer de la demagogia: ni nos expresan ni con ellos podemos expresarnos. Hemos de renombrar la realidad y, por ese camino, acaso crearla de nuevo.

    ResponElimina
  14. David,
    Com heu vist l'apunt està farcit de interrogants. No son interrogants retòrics, si més no, no tots. El que es pretén es justament això: reflexionar en veu alta i fer reflexionar.

    ResponElimina
  15. Allau,
    Això es el més preocupant: el cínic suscita admiració no exempta de enveja. En el millor dels casos una reacció pusil·lànime, però difícilment rebuig. El cínic és vist com algú amb valentia, desimboltura; una mica com la versió moderna del pícaro.

    ResponElimina
  16. Alberich,
    El que dius exemplifica molt be el que vull dir. O una part, si més no, que l'assumpte te moltes facetes.

    ResponElimina
  17. Apañó,
    Como coincidís en decir tu y Aristófeles, no se puede generalizar al hablar de caracteres. Yo me refiero, como digo, a rasgos culturales que, por alguna razón (como intentaré argumentar en la respuesta a Leblansky) parecen correlacionar (muy a grosso modo) con la latitud y, también, con la herencia de tradición religiosa.

    ResponElimina
  18. Ernesto,
    Sí, com deia en la resposta a l'Allau, per activa o per passiva son els fatxendes ("brabucón", diria en castellà) a qui ningú s'atreveix a contradir per por a quedar en ridícul.

    ResponElimina
  19. Puigcarbó,
    Sempre topem amb la polisèmia de les paraules, que podríem desenvolupar fins l'infinit, però em sembla que per el context queda clar el sentit que els hi vull atribuir.
    Hi hauria, però, al fil del que dius, un tipus de cínic particularment nefast; el que jo en diria cínic/hipòcrita. Seria aquell que pretén justificar-se amb el pretext de que ell és cínic perquè el mon és cínic.

    ResponElimina
  20. Aristófeles,
    Com ja he dit, soc conscient de que no es pot generalitzar, però sí crec que en certes cultures predominen alguns trets que les fan diferents de les altres. Ara be, la corrupció no te fronteres.

    ResponElimina
  21. Leblansky,
    Respecte de la ironia, estem altre cop amb allò de la polisèmia que li deia al Puigcarbó: la ironia fina i intel·ligent pot ser d'agrair, i fins i tot el cinisme literari de Wilde o Shaw, que cita Poz, poden ser divertits llegits en clau de rebuig a la hiper-hipocresia de la societat victoriana. El cinisme fatxenda al que jo en refereixo te unes altres connotacions.

    No he llegit Weber directament però em sembla que és molt pertinent la referència que fas del seu llibre. Fins on he pogut entendre Weber partia d'una realitat constatada per la observació (ni tan sols demostrada estadísticament) segons la qual, en la societat del seu temps -que podem considerar prou propera a la nostra (el llibre va ser escrit fa un segle)- els descendents de societats protestants, en sentit ampli, eren més cultes i més rics que els descendents de societats de tradició catòlica (em sembla que és més precís dir "catòlica" que "cristiana"). Això era així inclús en el sí d'una mateixa societat (la alemanya, per exemple). I el que es va proposar va ser trobar una explicació a aquest fet.

    No era fàcil treure'n conclusions perquè la dinàmica social emmascara les causes: els fills dels rics tenen més mitjans i és més fàcil que prosperin més. Hi havia, a més a més una aparent contradicció: les doctrines protestants eren més severes i ascètiques que la catòlica, per tant sembla que haurien de ser més pobres. La paradoxa la resolt de la següent manera:

    -Les noves religions que emanen de la Reforma condemnem el mal us dels diners, així com la ostentació i luxe.
    -Per altre banda hi ha poc marge per a la donació a l'església local perquè es rebutja la iconografia i es predica la austeritat.
    -Tampoc és admissible la caritat perquè fomenta la ganduleria, que ofèn a Deu. Es predica el treball i l'esforç.
    -Per eliminació queda la inversió: l'excedent es va canalitzant cap a la acumulació de capital, no ociós, sinó productiu.

    Després de Weber s'ha refinat el raonament i actualment es tendeix a pensar que un factor important en l'explicació de la major prosperitat dels protestants respecte dels catòlics està en la lectura de la Biblia. Els protestants estan obligats a llegir la Biblia -mentre que els catòlics no solament no ho estan, sinó que en molts casos ho tenien prohibit!-. Això els va obligar, d'antuvi, a aprendre a llegir, i de retruc a aprendre a interpretar les escriptures, a raonar i a tindre sentit crític.

    Però darrera de Weber me'n he anat del tema ;-) La meva intuïció inicial (reforçada per la lectura d'algun article de l'Enric Juliana) era que el protestantisme prima l'ètica del treball (la feina ben feta, que deia en Pujol, que també te alguna cosa de Jansenista) i, per tant, allunyat del diner fàcil i el "pelotazo", que tant de moda ha estat en l'Espanya de les últimes dècades. En això els socialistes no han sigut millor que les dretes: els anys de bonança no es varen aprofitar per redreçar una societat viciada d'origen, sinó per generar guanys fàcils i presumir de jugar a la "champions ligue".

    ResponElimina
  22. Juan Poz,
    "Renombrar la realidad y, por ese camino, acaso crearla de nuevo", dices. Casi nada. Establecer la correspondencia entre realidad y lenguaje es la imposible tarea a la que ha estado dedicada la filosofía desde su invención. Si somos un poco más modestos y, para tener algo a lo que agarrarnos y de donde partir, nos remitimos al DRAE, en la voz "Cinismo" encontramos:

    1. m. Desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables.
    2. m. Impudencia, obscenidad descarada.


    Está claro que el cinismo literario de Shaw y Wilde, al que antes me he referido no iba por ahí. Si, en cambio, va por ahí el cinismo de la sociedad española de las últimas décadas que podría tener como divisa la famosa frase de Jesús Gil: "De la cárcel se sale, de la miseria no". O la de esos políticos del PP valenciano o madrileño (no porque Valencia o Madrid sean lugares más propicios al cinismo, sino porque, incidentalmente, ha florecido allí con más fuerza) que pillados con las manos en la masa responden con el mayor descaro que las urnas -por encima de la justicia- los absolverán.

    Pero, como digo, esto solo son casos límite (también podríamos hablar del oasis -quizá te placería más- pero en este caso creo que nos cuadraría más la hipocresía que el cinismo) lo preocupante, por su extensión más que por su intensidad, es ese cinismo de baja intensidad pero que afecta de modo soterrado a una buena parte de la sociedad: la que se jacta de burlar al fisco, de saltarse las normas, de despreciar la convivencia.

    ResponElimina
  23. Es que se cinismo de la incivilidad "sin complejos" se acerca más que mucho al filofascismo del struggle for life...
    Mi propuesta de redefinir los conceptos es modesta, no creas, va, precisamente, por ese camino que tú señalas de desenmascaramiento. Por ejemplo, patriotismo, españolidad, eficacia política, mercados, competitividad, los famosos "derecho a" y los nunca "deber de". Que un personaje como Àngel Colom no haya caído en el ostracismo después del cinismo con que justificó su "toma el dinero y corre" habla bien a las claras de lo que digo. Igualmente, sin embargo, cabría hablar sobre el concepto "dimisión" en política, que Almunia usó del modo más prístino posible. Hay mucha tela nominal que cortar, en efecto...

    ResponElimina
  24. Evocacions,
    No sé què deia Aranguren, però haver de optar no ha d'ésser necessàriament brut. Podem exigir més ètica en la política i en tots els demés aspectes de la vida, perquè la política no és més que l'aparador de la societat.

    ResponElimina
  25. Brian, epaño, os recomano un llibre "Simplicius Simplicissimus" escrit per H.J. CH. Von Grimmelshausen sobre la guerra dels trenta anys vista amb humor, on podeu veure que els topics dels païssos calvinistes s'enfonsen completement, encara que estic d'acord que son bastant més serios que nosaltres en quan a puntualitat i rigorositat.

    ResponElimina
  26. Aristófeles,
    Pasaron una serie muy buena por TV, ya hace años, titulada "el aventurero simplicísimo": las vicisitudes de un soldado, muy simple, que se las veía de tos los colores para sobrevivir en la guerra, con muuuuuucho humor. :)

    ResponElimina
  27. Ah, debía ser la misma, si que ahora que lo dices me parece que vi algun capítulo...pues eso.

    ResponElimina
  28. L'abolició de tabús, convencions -es pot titllà d'hipocresia?- i la tradició porta per a mals viaranys. Vet aquí, i el que ens queda per veure si no canvia el pèndul.

    ResponElimina
  29. Criteri,
    M'he llegit tres o quatre vegades el teu comentari i no n'he tret l'entrellat. (?) Em sap greu...

    ResponElimina
  30. Per cert, Brian, a Cal Criteri, ja han descobert qui és "unalunarara". Llegeix-ho sisplau.

    ResponElimina
  31. A vegades ja em passa:) Ho tradueixo. Fa referència al teu paràgraf que enganxo a baix. Tot això que esmentes s'ha perdut i penso que és perquè hem abolit molts tabús i valors per mor de la modernor: el tabú del sexe i el religiós, el valor de la tradició, Això porta a mals viaranys. De què cony ens estranyem?!
    (Molts comentaristes han preferit comentar lo del cinisme i jo això, toti que també dic que en la "cortesía social" hi ha i segur que és necessari alguna convenció que pot fregar la hipocresia.

    "Quan els nostres pares i els nostres mestres ens inculcaven una moral basada en virtuts tals com la honestedat, la justícia o la germanor, o ens ensenyaven a rebutjar vicis com la mentida, l'egoisme o la traïció, s'estaven comportant com uns perfectes hipòcrites a consciència de que ens explicaven contes de a la vora del foc?

    ResponElimina
  32. Ara t'he entès. Al llarg del temps les societats han anat decantant una serie de valors i preceptes que, sobre tot als ulls dels joves, poden semblar arbitraris o desfasats però que solen tenir una raó de ser que, a vegades, s'ha perdut o no és evident. Quan el pèndol de la renovació (al que em sembla que també feies referència) torna amb força s'ho emporta tot: el que és caduc i obsolet i el que encara és vigent.

    Ara be, a parer meu, tan absurd és rebutjar tota la tradició pel sol fet de ser-ho, com rebutjar tot el que és modern pel mateix motiu. Fixat que jo no parlava de modernitat vs tradició, sinó de ètica vs absència d'ètica. El perill no rau tant en la evolució dels valors (cert que si la evolució és molt violenta s'en pot anar tot en orris) com en la seva negació.

    ResponElimina
  33. Interessant reflexió sobre la ètica i la falta de ètica.
    Estic amb tu, tan absurd és defensar o rebujar la tradició pel sol fet de ser-ho, com defensar o rebutjar el progrés. L'altre dia, amb motiu de la votació antitaurina al parlament, vaig deixar un comentari tangencial sobre aquest tema al Riell Bulevard

    ResponElimina
  34. Em va passar per alt el teu apunt (fa uns dies que entro poc a Internet). He estat temptat 2 o 3 cops a comentar sobre les corridas però finalment, com diria el personatge de Melville, vaig preferir no fer-ho.

    ResponElimina