11 de setembre del 2011

El pescador d'en Manuel Vicent

A la seva columna de l'última pàgina de El País, en Manuel Vicent ens parla avui diumenge d'un pescador. Està assegut en una cadira de tisora, a la bocana del port, amb la mirada perduda entre el suro de l'ham i el vaixell que arriba de Eivissa. La mirada perduda, i la ment també. De fet, observa Vicent, segurament l'importunaria que piqués algun peix, doncs es veuria obligat a deixar de pensar en res per atendre la canya, l'ham i el peix. I maleïdes les ganes que té de ocupar la ment quan sembla que tot, la política, la economia i el mateix mon, se'n van al carall. El suro que flota a la dàrsena és tot l'univers, i perdre el temps badant és la millor fi quan no hi ha cap fi.

A l'hora de dinar, mentre intentava en va fugir de les melodramàtiques cerimònies del desè aniversari de l'11-S americà, de les tragicòmiques cerimònies del nostre particular 11 de setembre, i de tantes banalitats que ens assetjant per tots els mitjans, em tornava al cap el pescador de'n Vicent. Ah!, si en aquests moments tingués jo també un suro flotant on deixar perdre la ment i la mirada, tot veient sense mirar el vaixell que ve de Eivissa...

El Pescador
Sentado en el muelle de la bahía, al sol de la mañana, desperdiciando el tiempo, veo entrar y salir los barcos, cantaba Otis Redding. La letra de esta balada le devuelve al pescador una sensación parecida mientras lanza el sedal desde la escollera. Llega una vez más el otoño y parece que toda la economía del mundo se va a ir al carajo. No importa. Uno de los barcos que entra ahora en el puerto es el que viene de Ibiza. Desde cubierta los jóvenes pasajeros saludan con los brazos al pescador aposentado cerca de la bocana. Estos jóvenes son aquellos guerreros que en verano se fueron a librar batallas de amor en la isla y ahora regresan victoriosos o derrotados. El pescador está sentado en una silla de tijera con la mirada fija en el corcho que flota en el agua iridiscente de la dársena. "Ahora simplemente estoy y la soledad nunca me dejará solo", cantaba Otis Redding. Da la sensación de que si picara un pez, al pescador le molestaría sobremanera. En ese caso tendría que dejar a un lado sus pensamientos, debería recoger el carrete y analizar si era una dorada, un pajel o un sargo lo que había pescado, calibrar su tamaño y decidir si valía la pena devolverlo al mar o asarlo esa noche. Él está allí para ver entrar y salir los barcos abstraído en vanos recuerdos, que se disuelven en la nada. La nada es blanca, piensa. El hecho de pescar no es una acción que vaya más allá de lanzar el anzuelo y contemplar el corcho, un fin sin finalidad, sin esperar nada más, una actitud que da sentido a su situación en el universo mientras la política y la economía se derrumban. Los guerreros victoriosos o derrotados le saludan desde la cubierta. Cada uno trae a tierra la historia de una batalla. El pescador imagina que estos guerreros habrán ejecutado sus danzas de combate en las salas de fiesta de Ibiza, habrán luchado cuerpo a cuerpo bajo la luna llena de agosto en la playa. Ahora solo son siluetas en la cubierta a contraluz con la puesta de sol. Cantaba Otis Redding: "Parece que todo va a cambiar, pero todo continuará igual, no puedo hacer lo que la gente quiere que haga". El pescador seguirá allí, perdiendo el tiempo con la caña de pescar, viendo cómo entran y salen los barcos sin otro propósito. El corcho que flota en la dársena es todo el universo.
     Manuel Vicent

3 comentaris:

  1. Jo també m'he quedat perplexe davant del TN del migdia. Suposo que la TV3 volia fer alguna mena de lligam entre l'11-S dels ianquis i el nostre, i al capdavall totes dues cerimònies semblaven una de sola, grotesca com era d'esperar. En temps de retallades socials ens surten els polítics parlant de conceptes abstractes, de nacions i pàtries i mandangues. De quina nació parla en Mas? De la mateixa nació a qui li treu serveis socials, mestres, metges, infermeres? És això el nacionalisme? Sort que després venia el Barça, que no ha perdut sinó que ha "ensopegat". Suposo que l'entrenador ple de medalles no perd mai: només ensopega. I au, demà és 12 de setembre. Les escoles tenen 20.000 alumnes més i un nombre indefinit encara de mestres menys.

    ResponElimina
  2. Té raó en Lluís, amb això de la nació.. quin poc respecte cap a la nació aquells que més se n'omplen la boca i que l'únic que fan és repetir-ne el nom a tothora.. en fi, res que no sabéssim, per altra banda..

    Qui tingués un suro, Brian, on fixar la vista fins perdre de vista aquest malaguanyat present que ens ha tocat viure..

    ResponElimina
  3. Disculpeu el retràs.
    Lluís,
    A mi és que em carreguen aquest tipus de coses tan previsibles i tant poc autèntiques. No puc evitar la sensació d'estar assistint a un exercici de hipocresia del tot artificial. Si al damunt si afegeixen tocs de folklore vuitcentista, i de nacionalisme de pastorets, la vergonya aliena ja m'ho fa insuportable.
    I sí, en això i poc més consisteix el nacionalisme. Val a dir, però, que si tot el nacionalisme sol ser lamentable, quan és tan tronat com aquest, resulta, a més a més, patètic.

    Jordi,
    Suposo que s'ha entès: amb el suro flotant com a únic objectiu visual ("El corcho que flota en la dársena es todo el universo") volia simbolitzar, d'alguna manera, el desig que de vegades tinc de fugir de tot.

    (Per cert, aquesta nit agafo el vaixell i me'n vaig cinc dies a Eivissa: estiguin bons).

    ResponElimina