¿Hi ha vida inteŀligent a la Terra?

De aquí

No és una boutade. Em refereixo concretament a inteŀligència coŀlectiva en tant que espècie, no a la inteŀligència individual que tenim tots en major o menor grau. No hi ha una definició universal de inteŀligència però als efectes del que vull dir podríem partir d'aquest fragment extret de la Wikipèdia:

 ...habilitat de comprendre idees complexes, d'adaptar-se eficaçment a l'entorn, d'aprendre de l'experiència, de trobar-se diverses formes de raonar, de superar obstacles mitjançant la reflexió.

 Com deia, a nivell individual tots tenim en algun grau aquesta mena d'habilitats (també, en alguna mesura, la resta d'animals). Però mirem-s'ho des del punt de vista de la societat com un tot. En els últims cent anys hem acumulat suficients coneixements científics i hem desenvolupat tècniques prou sofisticades com per tindre un domini del medi com mai havia pogut somniar la humanitat. No cal que m'estengui en la descripció perquè em sembla que està en la ment de tothom: amb el domini que tenim de l'energia i les aplicacions tecnològiques, podríem alimentar, aprovisionar de les necessitats bàsiques i estendre el model de societat del benestar (no del malbaratament), a tota la humanitat. ¿Quines serien les condicions que ens permetrien assolir aquest objectiu? Res de l'altre món; només dues de molt senzilles i a l'abast d'una espècie inteŀligent, segons la definició que n'hem donat més amunt: 1) limitar la població a un nombre sostenible amb els recursos que ens proporciona el planeta, i 2) repartir la riquesa obtinguda d'aquests recursos de manera raonable. (Raonable no vol dir per estrictament igualitària, vol dir limitant les diferències a una escala raonable).

No em sembla que calgui entrar una vegada més en disquisicions sobre si el canvi climàtic és ja irreversible o ho serà d'aquí uns anys; o bé si el límit de la sostenibilitat arribarà abans per l'esgotament de l'aigua potable, de les fonts energètiques, dels caladors de pesca o de la terra cultivable. Tampoc té cap sentit discutir si la Terra pot albergar de forma estable 3, o 9, o 15.000 milions de persones. Son, fins a cert punt, discussions bizantines: el fet incontestable és que la Terra és limitada i que els límits estan a tocar. (Hi ha tones de informació a la xarxa; abans d'ahir mateix un interessant article -un més- a La Lamentable).

Així, doncs, a la vista de l'història de la Humanitat, i de la experiència quotidiana, la resposta a la pregunta inicial em sembla clara: no som una espècie socialment inteŀligent. No tenim, ni es veu com podríem tindre, els mètodes per "adaptar-nos eficaçment a l'entorn" de forma coŀlectiva. Els mecanismes que acabaran limitant el nostre creixement son els mateixos que limiten el creixement de la resta de les espècies: l'equilibri amb els recursos de l'entorn. Si aquest equilibri no es produeix de forma inteŀligent es produirà de forma cruenta, amb el sacrifici i el patiment dels individus més febles.

No fa gaire, discutint a Foravial a propòsit de Lynn Margulis, l'Enric H. March, aportava un punt de vista que a mi em va semblar força fatalista: la impossibilitat de limitar la població ens vindria donada per un imperatiu ètic: "tota intervenció en aquest sentit implica qüestions ètiques que ningú pot o hauria d'acceptar. Per molt que es planifiqui, cada cop serem més". Casualment això enllaçaria amb la qüestió de la ètica de les conviccions vs la ètica de la responsabilitat: ¿la llibertat individual de engendrar fills i gaudir de la vida pot passar al davant del sofriment que això comporta per els més febles que es veuran privats dels recursos més bàsics? Però aquesta és una qüestió que només una societat inteŀligent es podria plantejar; no és el cas.