A ningú li haurà passat desapercebut que als darreres anys s'ha anat produint un canvi gradual en la denominació del cos central de la societat: el que abans se'n deia classe treballadora ara ens agrada més dir-ne classe mitja. O, per ser més precisos, classes mitges, així, en plural. Sobretot, des que es va desfermar la crisi, haureu sentit sovint als mitjans de comunicació que "tots els sacrificis recauen sobre les classes mitges" o sentències equivalents. Tertulians, articulistes, polítics, opinadors... ¡fins i tot sindicalistes! Tots parlen i tots surten en defensa de les classes mitges. Però, ¿què —o qui— son exactament les classes mitges? És molt difícil establir categories o línies divisòries quan el que tenim és un continuum, però als efectes del que vull dir adoptaré una definició una mica sui-generis: les classes mitges estàn constituïdes pel conjunt dels ciutadans que se'n van sortint. Uns a empentes i rodolons (les classes mitges baixes) i altres de manera més o menys folgada (les classes mitges altes) però tots tenen en comú que se'n van sortint.
Per de sota queden els més febles: aturats o semiaturats amb feines temporals i precàries, joves i no tant joves que no poden emancipar-se, jubilats amb pensions mínimes, famílies escapçades, marginats, exclosos, (en molts casos immigrants) etc. I pel damunt es situen els francament benestants: burgesos, capitalistes, rendistes, rics i fastigosament rics. És una classificació informal i arbitrària però em sembla que dona una idea bastant aproximada del que vull dir.
Doncs bé, tornat al primer Consell de Ministres del nou Govern, la mesura més impactant que va anunciar la vicepresidenta Soraya Sàenz de Santamaría, en el context del que va denominar "el inicio del inicio", afecta bàsicament a les classes mitges, a través d'un augment de les retencions del IRPF segons el següent escalat:
Als defensors i apologetes de les classes mitges (que son ells mateixos classe mitja tirant a alta, és clar) els hi ha faltat temps per esquinçar-se les vestimentes: els uns, des de la dreta, perquè Rajoy els ha traït ("¿Rajoy se ha vuelto loco o sólo socialdemócrata?" cridava un titular), i els altres, des de la progressia pro-PSOE (SER, El País i assimilats) perquè Rajoy "ha enganyat l'electorat" al fer el contrari del que va prometre en campanya electoral. I de fet tenen raó uns i altres: Rajoy, vistes les coses així, ha traït i ha enganyat. Però ha fet l'únic que podia fer a curt plaç: augmentar els impostos a qui els hi podia augmentar: els que estan subjectes a una nòmina o a uns rendiments del capital. Això i congelar el sou dels qui —els agradi o no els agradi sentir-ho— gaudeixen del privilegi d'una "plaça en propietat", com en diuen en l'argot funcionarial.
Per descomptat que seguim estant davant d'una gran injustícia: els rics en sortiran pràcticament indemnes; la immensa bossa de economia submergida seguirà sense pagar impostos i els seus beneficiaris conduint cotxes d'alta gamma (els únics les vendes dels quals augmentant escandalosament mentre la resta cauen en picat), i els que obtenen importants rendes personals a través de societats reals o fictícies seguiran enfotent-se de la virolla. D'acord, tot això és cert. Però ni ve ara de nou —els governs anteriors, de dretes i d'esquerres han estat fent veure que no ho veien durant anys i anys mentre es vivia de la sopa boba— ni una injustícia en justifica un altre.
L'Enric Juliana, que des de la seva corresponsalia de Madrid per a La Vanguardia s'està especialitzant en una mena de cròniques que em recorden l'estil de Lluís Carandell (Celtiberia Show), ho resumia de forma castissa:
"El Partido Popular se estrena con un sablazo socialdemócrata. Impuestos escandinavos para la clase media urbana que se retrata ante Hacienda y el Catastro. Tregua -¿provisional?- para los funcionarios, y humana benevolencia con los jubilados, los pensionistas, los parados a los que se les acaba el subsidio y los perceptores del subsidio agrario. Margen oficioso para la economía sumergida -sin economía sumergida media España podría estallar mañana mismo-, un afectuoso saludo a las rentas sin nómina y ninguna cosquilla a las grandes fortunas. El PP dejó ayer a la izquierda moderada sin habla, refugiada en la retórica apelación a esas grandes fortunas que el PSOE jamás ha hostigado, en previsión de males mayores."
Però no, ni me begut l'enteniment ni m'ha captat cap secta del PP. Soc perfectament conscient que en Rajoy ha fet de necessitat virtut; perquè no té marge de maniobra i perquè ha de fer el que li mani el directori Merkosy. I sé que quina és la seva ideologia, quina és la seva clientela i a quins interessos serveix. Però, de grat o per força això calia fer-ho i, com diuen en castellà, "no me duelen prendas" a l'hora de reconeix-ho. Ja m'agradaria veure en el "Govern dels millors" algun gest semblant. De moment només he vist tot el contrari: acarnissament amb els vells i els malats (que solen coincidir en les mateixes persones) i, com a primera mesura, suprimir l'impost de transmissions en el seu tram més alt. Aquests si que son neocons a lo bestia.
+18.20.50.png)
Mentre arregli lo del 5 milions d'aturats (diu que hi arribarem ja) i aconsegueixi baixar, ni que sigui un milió, jo crec que el tema del IRPF sera pecata minuta. El problema serà quan no es pugui pagar el IRPF, bé, al funcionaris de la Generalitat no els hi van pagar el sou però si el IRPF...
ResponEliminaEl que passa és que Rajoy ha llançat una primera mesura, com bé dius, esperonat per la necessitat recaptatòria a curt termini. Sempre millor recaptar via impostos, bàsicamentmés igualitaris, que no via estranyes deformacions de les sancions administartives, com s'està veient que han de fer alguns ens locals i fins i tot autonòmics. Però seiem tranquil·lament i veurem el que ve: la reforma laboral està al caure!!! I veurem passar el cadàver de les classes mitjanes pel davant...
ResponEliminaAris,
ResponEliminaLo dels aturats de moment no te arreglo; ni un milió, ni mig ni res. Al contrari, a plaç curt continuarà augmentant perquè el sector públic no està en condicions de crear ocupació, i el privat ni pot ni estar clar que, en cas de poder, volgués. L'ajut només pot vindre de Europa i només ens el donaran en comptagotes i només si fem els que ens diuen. El temps de rectificar ja va passar i no tornarà.
Eduard,
Aquests és el repte, escanyar les classes mitjanes sense arribar a ofegar-les, perquè quan passi el seu cadàver ja no quedarà ningú per contemplar el funeral.
estic d'acord amb l'escrit, fa el que li diuen i tot i que aquesta mesura és la apropiada, el que em preocupa és que els qui li diuen que ha de fer, van molt perduts també i reaccionen molt lentament davant els esdeveniments que el sobrepassa, i aqui si que hi tenim un greu problema, de fet el principal problema d'Europa es diu Angela Merkel i el país que hi ha rere seu, que no ens permeten devaluar l'euro amb aquesta obssessió que tenen per la inflació i així no hi ha manera de crèixer, ni de crear llocs de treball. Sort que a Espanya d'aturats reals n'hi ha poc més d'un milió, que sinó ja haurien calat foc a tot.
ResponEliminaEstic bàsicament d'acord amb tu, Brian. A mi tampoc "me duelen prendas" quan afirmo que ha de ser amb els nostres impostos que s'ha de contribuir a pagar l'administració que gestiona la nostra societat. El que passa que l'augment d'aquests impostos hauria d'anar acompanyat d'altres mesures pressupostàries que ens tenen collats. Hi ha diners destinats a Defensa (excessius) i a l'Església (del tot innecessaris) que ajudarien a pal·liar el dèficit. Si els diners estiguessin més ben distribuïts, continuaríem estant malament, però no tant.
ResponEliminaPer un altre costat, l'economia submergida i la fuga de divises agreuja el problema. No sé si una amnistia fiscal ajudaria a recuperar capital i inversió.
El que diu en Puigcarbó és cert: sort que el número d'aturats real és fictici.
Pel que fa a la creació de llocs de treball, ho tenim pelut. Som un país que produeix ben poc per que no tenim matèria primera. Si no ens prenem més seriosament la investigació i la tecnologia, ho tenim malament. Vivim bàsicament del turisme, però no es cuida.
Francesc,
ResponEliminaÉs cert —si més no és el que diuen molts economistes— que el principal handicap que ha representat l'euro per a les economies febles com la nostra, és que no poden ajustar la pèrdua de competitivitat amb el mecanisme de la devaluació, que era la forma menys dolorosa i aparent, però no menys real, de situar-nos en el lloc que realment ens corresponia dins de la economia europea quan no hi havia l'euro. Però això ja es sabia quan ens varem integrar a la UME. Tots plegats, nòrdics i mediterranis, van fer l'orni, van confondre els desitjos amb la realitat o van creure que pel fet d'anar junts tot funcionaria la mar de bé. Wishfull thinking, se'n diu d'això.
Però en fi, tot això és aigua passada, i el fet és que ara la cosa que es pot fer més semblant a una devaluació és la progressiva pèrdua de poder adquisitiu a través de la congelació o baixada de salaris, l'augment de impostos i la reducció de l'Estat del benestar. El problema es que sempre reben més els més desfavorits. No em sembla que sigui just atribuir tots els mals als alemanys, com tampoc em sembla just que a la resta de Espanya atribueixin tots els seus mals a la insolidaritat de Catalunya.
Enric,
ResponEliminaPoc puc afegir, perquè resumeixes en poques paraules els problemes més candents i més difícils de resoldre: economia submergida (que té molt a veure amb que l'atur real sigui molt inferior al oficial); el malbaratament dels recursos, que passa desapercebut en temps de vaques grasses però que es posa sagnantment de manifest quan aquests son escassos, i finalment l'absència crònica d'un teixit econòmic estructurat i fonamentat sobre bases sòlides. Una vegada més cal repetir que aquest mal és crònic (no d'un ni dos governs, ni de dretes ni d'esquerres, sinó de segles) però que mai s'ha abordat quan calia i és podia fer, és a dir, quan el diner fluïa i hi havia capacitat de endeutament. En lloc d'això ens hem dedicat a fer més trens d'alta velocitat, més autopistes i més edificacions que cap país del món, i a presumir de que estàvem a la "Champions League" dels estats moderns. No sé qui ha estat més ruc, si els que ens han governat o nosaltres de permetre-ho.