"Cherchez la femme"

 ¡ Pugi a bord, cony !

He de confessar-ho: no puc reprimir una certa empatia envers el capità Francesco Schettino. Jo ho sé, el seu comportament va ser irresponsable, covard, miserable... I no obstant, quan veig que algú és insultat, escarnit i arrossegat per la plaça pública, penso inevitablement amb la condició humana: tant desmesurada en l'admiració i la adulació de l'heroi (en aquest cas el comandant Gregorio de Falco, de la guàrdia costera, cridant-li: ¡Vada a bordo, cazzo!) com cruel i venjativa amb el vilà. ¿Quants dels que l'escarneixen i en fan riota podrien assegurar que en una situació semblat haurien estat capaços d'un comportament més digne? Jo no, per descomptat. Moltes coses es van fer malament, però algunes se'n devien de fer bé per d'arribar a salvar la quasi totalitat del passatge i la tripulació.

Però sense voler me n'he anat per viaranys massa seriosos i transcendents, que no tenia en l'ànim transitar a l'hora de començar l'apunt. I no és que pretengui de cap manera —déu me'n guard— trivialitzar la catàstrofe. Encara que els morts hagin estat relativament pocs, cada vida és irreemplaçable i cada mort una tragèdia. Més encara en circumstàncies tant horroroses: asfixiats dins d'una immensa presó de ferro, mig inundada, fosca i gelada. Però si se'm permet prendre'n distància —i insisteixo que no hi tinc el més mínim afany de trivialitzar-ho— el fet, globalment considerat, no deixar de tindre connotacions de tragicomèdia italiana (vegis l'enllaç de dalt, a sobre l'Schettino). Sobretot quan algú l'ha volgut compara amb l'enfonsament del Titanic. Home: entre la pèrdua de 1.515 persones, d'un total de 2.224, a l'Atlàntic Nord, i la d'unes 30 d'entre 4.229 (registrades) a la Mar Tirrena, a un cop de pedra de l'illa Giglio, hi ha notables diferències

Domnica Cemortan

He dit persones "registrades" i, curiosament, aquí rau una de les claus de l'assumpte: l'amiga del capità, Domnica Cemortan, que pot ser un testimoni clau a l'hora del judici, no anava ni com a passatgera ni com a tripulant. Pertany a la companyia naviliera, però estava de vacances (¿en podem dir corruptela, d'aquesta manera de fer vacances?). Et voilà, ja tenim l'element morbós muntat: una noia jove, ben plantada, amiga del capità, que justament estava sopant i gaudint de la seva companyia al moment de la tragèdia. A la pregunta que comentàvem l'altre dia: "¿viatjaven per feina o per plaer?", segurament tant el capità com l'amiga haurien de contestar: "les dues coses, senyor jutge". Mala cosa, la feina i les vacances son com l'aigua i l'oli: fan de mal barrejar. I és que, deixeu-me per una vegada ser pervers, ¿quin home, des dels més grans als més insignificants, des de Ulises o Marc Antoni fins a Bill Clinton, no ha perdut alguna vegada el cap (o ha naufragat) per una dona?  

Georges Brassens

Per alguna associació de idees, al sentir pels mitjans de comunicació les peripècies del capità i el vaixell embarrancat a tocar de l'illa, em venien al cap els versos de Georges Brassens a la seva Supplique pour être enterré sur la plage de Sète, quan diu que és una platja que el mateix Neptú no es pren massa seriosament i que quan un vaixell hi naufraga el capità crida: salvis el que pugui, el vi i el pastis primer, cadascú la seva botella i coratge:

C'est une plage où même à ses moments furieux,
Neptune ne se prend jamais trop au sérieux,
Où quand un bateau fait naufrage,
Le capitaine crie : "Je suis le maître à bord !
Sauve qui peut, le vin et le pastis d'abord,
Chacun sa bonbonne et courage"

I és que (a diferència de, posem pel cas, el tabac Marlboro) algunes coses son inequívocament mediterrànies.