 |
| Gregorio Luri |
Obro El Periódico (dimarts 13/3/2012) i em topo, per segon dia consecutiu (no és freqüent), amb el mateix t
ema del dia: "La reforma escolar". Ja el dia anterior havia dedicat les 3 primeres pàgines interiors a aquest tema, inclòs un article de Gregorio Luri, amb un anàlisi que em va semblar bastant encertat: girava en torn a el que ell en diu IVA docent:
"valor afegit d'un professor sobre un alumne o, dit d'un altre manera, en l'avaluació de la diferència entre el progrés previst d'un alumne i la seva situació a final de curs". En síntesi, el que ve a dir en Luri és que la avaluació del progrés dels alumnes porta indefectiblement a la avaluació dels professors, que son els qui en última instància en tenen la responsabilitat. I aquí, és clar, comença la controvèrsia. Avaluar (a qui o a el què sigui) implica un model i un mètode de avaluació, i cadascú —sobre tot entre els que s'hi senten directament implicats— té els seus criteris i les seves susceptibilitats. Luri, donant per acceptat que cal aquesta avaluació perquè les polítiques educatives han tingut resultats més aviat mediocres, ho planteja en forma de disjuntiva:
Com veiem, tard o d'hora estem abocats a la avaluació del mestre. I és aquí on entre en joc la capacitat de decidir: l'inspector educatiu o el director del centre, segons el model.
Disjuntiva que resolt, segons el seu criteri, a favor de la segona alternativa: un director del centre capaç de marcar-se objectius clars i entusiastes. Imposa, però, que l'autonomia del director i del centre només serà creïble si té com a contrapartida la llibertat de elecció del centre per part dels pares.
Amb la primera part de l'anàlisi no hi puc estar més d'acord: els resultats del sistema educatiu son mediocres en relació als mitjans que s'hi han abocat i malgrat la demagògia autocomplaent dels polítics que no es cansen de repetir que tenim "la generació més ben formada de la història". Respecte de la opció de Luri sobre la elecció del centre en tinc més dubtes: a la pràctica la elecció del centre acaba afavorint inevitablement als qui tenen més recursos. Però en conjunt, com deia, el seu anàlisi em va semblar interessant.
 |
| Rosa Canadell |
Amb la Rosa Canadell, que és una de les expertes consultades pel diari a mode de panell de opinió, ja hi tinc més problemes. No puc amagar (perquè igualment s'acabaria traslluint) que li tinc una mica de mania. I, el que és pitjor per a mi, aquesta
mania no la puc sustentar en dades objectives perquè no li conec el pensament, ni l'hi he llegit mai cap treball ni he assistit mai a cap conferència d'aquesta senyora. ¿En què es basa doncs la meva mania? En dos trets de la seva personalitat que li veig cada vegada que apareix en un programa de la tele o a la capçalera d'una manifestació; dos trets que em produeixen un especial rebuig: corporativisme i dogmatisme. La seva cita a El Periódico és breu però contundent:
«Tornem als temps del franquisme»
«La direcció professional és un retrocés. Tornem als temps del franquisme en que ja va existir un cos de directors. La formació no competeix als directors, sinó a la Conselleria de Ensenyament. L'alumne millora amb més recursos»
L'última frase és significativa: "l'alumne millora amb més recursos". ¿Qui pot negar-ho? És clar que disposar de més recursos ajuda a millorar les coses, però descarregar-se de la responsabilitat que la comunitat educativa té en el fracàs de l'ensenyament a Espanya (i a Catalunya) atribuint-ho tot a una manca de recursos és la mostra més patent dels trets que ja he dit no li suporto: corporativisme i dogmatisme. Jo, per raons biològiques indefugibles, vaig ser escolaritzat a l'escola franquista. La "elecció del centre" dels meus pares va quedar constreta a un pis de l'Eixample reconvertit en acadèmia (els Maristes, els Escolapis o els Jesuïtes no formaven part de les opcions assequibles, per no parlar d'escoles d'elit laiques) on els recursos es reduïen a la pissarra, el guix, els tinters i un canti que omplíem, per torns, a la font de Bruc/Gran Via. Vaig aprendre la llista dels Reyes Godos i tots els tòpics que s'hi associant; en el programa teníem
maries com la "Formación del espíritu nacional", la Religió Catòlica o una Gimnàstica impossible per la simple raó de que no teníem pati. Però hi havia un director i propietari del centre (de fet una família de mestres) amb vocació i entrega absoluta a la tasca de ensenyar. I també hi havien mestres contracts, és clar, als quals s'exigia un rendiment en la seva feina, com en qualsevol feina. (Em ve a la memòria un bon senyor que ens donava llatí i llengua i literatura, per el qual "passar més gana que un mestre d'escola" era quelcom més que una frase de reminiscències remotes).
 |
| Un jutjat qualsevol |
Cada cop que sento lo de la falta de recursos com a excusa de vergonyes inconfessables em venen al cap les imatges que sovint es veuen a la tele a propòsit dels jutjats col·lapsats. Aquestes piles de expedients (o
legajos o com caram és diguin) que dona la impressió de que qualsevol que passi, sense voler, els farà caure i escampar pel terra amb la conseqüència de que mai més es podrà reconstruir el procés, son la viva imatge, no d'una falta de recursos, sinó d'una falta de vergonya professional. Que en el sistema judicial o l'educatiu, tant s'hi fa pel cas, sigui més important el dret a demanar un trasllat de destí, o una excedència o una comissió de servei, que el dret del ciutadà a rebre justícia en un plaç raonable o una educació mínimament garantida per la continuïtat de l'equip de mestres, és quelcom més que falta de recursos, és el símptoma d'un Estat corromput per la indigència moral dels mandarinats funcionarials.
No em vull estar (dir que no puc tampoc seria veritat) de copiar un comentari que vaig deixar al bloc
La Lamentable al peu d'un article que tocava el tema de forma marginal. Deia l'autor, entre d'altres coses, que
"Algunos de quienes nos dedicamos a la docencia desde hace años sabemos
lo difícil que resulta atenuar el tremendo trastazo que los estudiantes
habrán de sufrir cuando les toque abandonar su burbuja pedagógica y
familiar y deban concurrir a la realidad" . El meu comentari va ser:
Puedo estar de acuerdo en el fondo del discurso pero, bajando a lo
concreto: ¿quienes se dedican “a la docencia desde hace años” no tienen
ninguna responsabilidad en el hecho de mantener a sus alumnos en una
“burbuja pedagógica”, que les va a estallar en la cara en cuanto salgan
del aula? ¿Hasta cuando la escuela se creerá en posesión de una
superioridad moral que le permite ir por libre y al margen de esa
sociedad habitada por Harrys sucios?
+18.20.50.png)
Tinc comprovat que en l'educació quan menys alumnes hi ha per classe i el professor es més eficient, els alumnes surten brillants. Aquest es el problema, aules masificades, 4 línies per curs i professors que han acabat donant classe perquè no han trobat una altra feina.
ResponEliminaQualsevol escola d'elit, son el número més reduit d'alumnes possible per classe, com si fossin classes partículars. La resta, ordinadors, pantalles...no solucionen rés. Es el professor el que fa a l'alumne
I jo també tinc mania a la Rosa Canadell
Que una classe funciona millor amb pocs alumnes és quelcom (quasi sempre) evident, però per reducció a l'absurd arribaríem a la conclusió de que l'únic que funciona son les classes particulars.
EliminaEn qualsevol activitat (industrial, cultura, seguretat, el què sigui) la gràfica que representa el ratio entre recursos empleats i resultats obtinguts s'enfila fort al principi, es va moderant després, i al final es torna gaire bé plana (asintótica): un gran increment de recursos gaire bé no aporta cap benefici. La societat no té recursos il·limitats, i per tant els ha de optimitzar.
Convocado el referéndum sobre la patia antipatía hacia Rosa Canadell, me sumo a los de la segunda opción. Por ahra somos "mayoría", ya veremos cómo evoluciona la votación. Para mí la buena señora es "in-so-porta-ble". Coincido en rechazar el dogmatismo desde el que habla y en los tics (porque no se pueden llamar argumentos) con que sale al paso de un modo absolutamente demagógico. Yo no sé qué entiende la Canadell por "falta de recursos", pero el estado invierte en cada alumno de Secundaria 6000€ anuales... Ignoro por cuánto sale en otros países europeos, pero a mí me parece una barbaridad. De hecho, la universidad privada de mi hijo me sale por 7500€, lo cual ilustra a la perfección que lo de la falta de recursos es más que discutible. Otra cosa es cómo se usan y cómo se reparten. Como profesional del gremio, quiero señalar que en más de 30 años de servicio, jamás ningún inspector de la Generalitat se ha interesado por mi actividad docente. Añado a ello algo más hiriente. Cuando cambiamos de modelo educativo y pasamos a la LOGSE, jamás fui convocado a ninguna sesión obligatoria de formación. Comencemos, así pues, el edificio por donde corresponde, antes de disparar sobre el pianista que se juega la vida (no es una frase hecha, sino, a veces, dramátia realidad) frente a alumnos y familias que, en buen número, no están dond deberían, de lo que se deriva una fuente inagotable de problemas que porvocan el mal funcionamiento del sistema. ¿Cuándo se reconocerá que la educación "obligatoria" hasta los 16 años no ha sido ningun avance social, sino todo lo contrario: el desmoronamiento de un tramo educativo que, mal que bien, funcionaba: el BUP i el COU? Tenían que reformar la FP y lo estropearon todo.
ResponEliminaFinalmente, el dogma del igualitarismo a ultranza en nuestra profesión impide que haya una auténtica "carrera profesional" en la que se demuestren los méritos y se sea recompensado económicamente por ello. No es muy estimulante, en efecto, que te desvivas laboralmente mientras que quienes tienes al lado pasen de todo y acaben cobrando lo mismo que tú a final de mes; o que tengas 200 alumnos a los que has de corregir con la lentitud y minuciosidad que exigen las lenguas, por ejemplo, frente a quienes despachan sus correcciones en el transcurso de un aburrido claustro, por ejemplo.
Lo peor de estas evaluaciones que se proponen es que, al final, todo se reduce a los porcentajes estadísticos, un campo inmenso para la pluralidad de lecturas, tanto que bien puede llegar a ser insignificantes. Me parece que deberíamos empezar por una buena auditoría y ser capaces de mirar de frente a los resultados: el porcentaje real de fracaso escolar (y por tal ha de entenderse, como mínimo, quienes ni entienden ni se expresan en sus dos lenguas propias) debe de rondar casi el 40%. Finalmente, aislar la escuela de la realidad en la que está inserta distorsiona totalmente el debate. ¿Qué tiebe que ver una escuela pública del Raval con una de Pedralbes? Pue eso: seso.
Suscribo la práctica totalidad de tu comentario. En la respuesta a Aris ya he intentado relativizar el mito de los recursos. También de acuerdo en que la extensión de la enseñanza obligatoria hasta los 16 fue un retroceso. Peor aún: una forma vergonzante de aparcar a los chavales y maquillar el desempleo juvenil.
EliminaPero lo que peor se ha hecho y más me ha indignado desde siempre —porqué ha sido el resultado de una política demagógica compartida por igual por gobiernos de derecha e izquierda, y hasta por el conjunto de la sociedad— es la marginación y menosprecio hacia la formación profesional. No sólo es que no todo el mundo tiene las aptitudes adecuadas para ir a la universidad, que también (yo, por ejemplo, no fui), sino que este, a diferencia de otros países de similar o algo superior nivel de desarrollo económico, tiene, por desgracia, una estructura industrial muy dependiente de know how importado y que, por tanto, no genera tanta demanda de licenciados e ingenieros. Y sí, en cambio, anda escaso de buenos profesionales. Pensar que producir licenciados a mansalva iba a producir el milagro de cambiar la estructura económica es querer construir una casa empezando por el tejado, y una de las muestras más patentes de la miopía y la incompetencia de quienes han tenido la responsabilidad de dirigir el país los últimos treinta años.
Ja s'hi pot posar qui vulgui a dir la seua, però no crec que hi hagi cap raó que permeti dir -o esperar- que l'ensenyament pot anar millor, en general, que la resta dels assumptes del país. Per parlar que no quedi, però.
ResponEliminaGràcies, Miquel. Doncs en seguirem parlant, que de moment és de les poques coses que surten gratis.
Elimina