La sobirania, Javier Solana i Jürgen Habermas

El dissabte, dia 10, Javier Solana, un dels pocs polítics que tenim amb nivell internacional, va publicar a El País un article interessant sobre les relacions entre la Unió Europea i els seus estats membres: La soberanía en el ojo del huracán. Tot i que en l'article Solana es refereix explícitament a Grècia, arran de la operació de rescat aprovada per la UE per a aquest país, el cop d'efecte que just una setmana abans havia donat Rajoy, al esgrimir la sobirania espanyola com a argument suficient per elevar l'objectiu del dèficit per sobre del que l'hi exigia la UE (5,8% en lloc del 4,4%), situa la qüestió no ja en l'àmbit grec o espanyol, sinó en el del conjunt dels països dits perifèrics de la Unió. Hi ha divisió de opinions sobre si lo de Rajoy va ser un plante o estava més o menys pactat amb el nucli dur de la UE, però en el que quasi bé tothom està d'acord, inclosa la oposició del PSOE, és en que la postura és justificada perquè els objectius eren gaire bé impossible de complir. I com més ens escanyin menys possibilitats hi haurà de que els complim. Però tornem a l'article de Solana: el que ens ve a dir és que la idea de sobirania de l'Estat-nació, que es remunta al segle XVII, ja no s'aguanta en un món interdependent i molt menys en una Europa en procés de integració, i que qualsevol acord internacional suposa una cessió de sobirania. Més encara, en el moment en que un país s'endeuta cedeix sobirania per definició: ningú és amo de sí mateix si té el cul llogat. Però hi quelcom més, i aquesta és la part que m'interessa de la qüestió: en un procés de integració com el que té endegada la UE, ¿cedir sobirania s'ha de veure amb connotacions negatives? A mi em sembla que no, i a Solana, tot i que es pronuncia amb prudència, em sembla que tampoc l'hi ho sembla:         

A tenor del importante rescate de Grecia ha seguido un clamor denunciando la injerencia en la soberanía nacional del país heleno. Es cierto que a cambio de la importante ayuda europea, Grecia verá limitada su capacidad absoluta de maniobra, pero no creo que las denuncias sean justas. [...] a mi entender, un excesivo énfasis en la soberanía nacional conlleva graves problemas.  
[...]
Todo depende de la concepción que tengamos de la soberanía. Dependiendo de dónde pongamos el énfasis y del grado de amplitud de nuestro enfoque, primaremos una dimensión “global o federal” o una “nacional” . La Unión Europea se encontraría a medio camino.

La construcció europea no pot ser quelcom que quedi exclusivament ens mans dels Estats sobirans i els seus interessos contraposats, perquè per aquest camí no només no anirem gaire lluny, sinó que, com malauradament s'ha posat de manifest arran de la crisi en que estem immersos, correm el perill de perdre-hi bous i esquelles. Les raons polítiques d'aquest dèficit en la integració europea estan en l'ànim de tothom: els partits que competeixen pels vots de l'electorat ho fan en clau nacional, les campanyes electorals, encara que siguin al Parlament Europeu, es fan sota l'òptica de cost/benefici dels estats respectius, quedant les ideologies polítiques en molt darrer terme. Els polítics no només no dissimulen, sinó que fan ostentació obscena de que a Europa s'hi va, no a construir una Unió mútua, sinó a veure què s'en pot treure de profit. Des de aquests pressupostos no és gens estrany que la fe europeista de la ciutadania pugi o baixi en funció dels rèdits que, des de un punt de vista merament egoista, s'esperin obtindre:

Paradójicamente, cuando estalló la crisis, la UE fue criticada por su falta de integración. Ahora que se quiere avanzar hacia ello, se le acusa de ir en contra de la soberanía nacional.
La ciudadanía tiene que tener la sensación de que las instituciones están dotadas de los mecanismos necesarias para hacerlos inclusivos en el proceso de decisión. Y ello implica una unión basada en normas y no, peligrosamente, en la relación de fuerzas.

I és justament en aquest punt, quan Solana parla de que calen "mecanismes inclusius en el procés de decisió", on cal introduir el pensament d'un dels filòsofs vius més prestigiosos de l'Europa actual: l'alemany  Jürgen Habermas. Home d'una capacitat de treball i d'abstracció fora de mida, Habermas no només és una autoritat en el món acadèmic sinó que quan cal —i es diria que li cal sovint— baixa a l'arena de la confrontació política i fins i tot, als seus 82 anys, és capaç de indignar-se davant la ineptitud dels polítics i el cinisme dels mercats.

Molt breument (perquè és impossible en aquest espai ni tant sols intentar una síntesi), i pel que fa a la construcció d'una societat supranacional (europea, o d'àmbit superior) el que proposa Habermas és una doble via de legitimació: ciutadana i estatal. És a dir, que la constitucionalització d'una tal societat hauria de recollir el debat i la voluntat finalment expressada dels ciutadans en tan que individus, però també en tan membres d'Estats prèviament constituïts. Podem imaginar-ho com un sistema bicameral: una Assemblea escollida pels ciutadans directament i un Senat on hi son representats els Estats. Fixeu-vos que la idea ingènua noucentista del "ciutadà del món" ni tant sols hi està contemplada: Habermas és conscient de que no partim d'un estat de naturalesa rousseaunià, sinó d'uns Estats  reals i preexistents, amb diversitats de interessos i cultures que cal harmonitzar.

Cualquier construcción conceptual de una juridificación de la política mundial tiene que partir, hoy en día, de indivíduos y Estados como las dos categorías de sujetos otorgadores de la Constitución Mundial. Como miembros fundadores, los Estados constitucionales legítimos (como nosotros queremos suponer) entran en juego ya en atención a su función actual de garantizar formas de vida política autodetreminadas por sus propios ciudadanos.    

Conscient també de que inclús aquest esquema és insuficient a una escala superior (una Societat de Mundial de Nacions, posem per cas) postula la necessitat de organitzacions de varis nivells. Per exemple, un primer nivell seria el constituït a base dels Länder (si prenem Alemanya com exemple), un segon l'Estat (la pròpia Alemanya) i un tercer el que anomena global players, que serien les superpotències mundials (EUA, UE, Russia, China, Índia, el món àrab, Indonèsia, etcètera). En qüestions d'abast mundial (seguretat, recursos planetaris, disciplina...) aquests global players haurien de jugar el rol d'àrbitres. Serien els constituents d'una mena de Consell de Seguretat de l'actual ONU però, òbviament, amb unes altres regles del joc. ¿Utòpic? No necessàriament. I no perquè tingui una particular fe en l'especie humana, que no la tinc en absolut, sinó per què la necessitat ens hi obligarà: fins ara les regles de joc l'has ha dictat Occident, però aquestes regles tenen data de caducitat. De grat o per força haurem d'entendre'ns amb la resta del món, i no ens ho posaran fàcil. Val més que ens hi apliquem amb bona predisposició.

--------------
PS: Edito el post per afegir que el text de Habermas està extret del llibre: "¡Ay, Europa! Pequeños escritos políticos XI" J. Habermas, (Ed. Trotta - 2009). També es poden trobar assaig en la mateixa línia a "La inclusión del otro" J. Habermas (Ed. Paidós-2002)