Jo i la política (per a la Bet)

Aristòtil (Viquipèdia)

Sempre m'ha interessat, a voltes més, a voltes menys, la política. Quan érem en dictadura la idealitzava des de la distància, i quan va començar la transició vaig començar, també jo, una transició des de l'ideal al real. Res de particular: com milers i milers de espanyols que ens movíem entre la il·lusió i l'expectativa. Esperonat pels vents de canvi vaig voler participar-hi, i ho vaig fer, d'antuvi, a través de la Associació de Veïns del Clot i Camp de l'Arpa i poc després afiliant-me al PSC que havien fundat Joan Reventós i altres.

Va ser una experiència relativament breu, el temps necessari per veure de la vora què era un partit. El grupuscle (o agrupació, que ja no recordo com em dèiem) del barri s'havia format al voltant d'una colla una mica cumbaià (ara que no em senten) provinents de moviments de cristians de base progressistes. (Cal esmentar, ni que sigui de passada, el refugi que aquest sector de l'església va representar per als sectors progressistes durant la dictadura. Després cada cosa va tornar al seu lloc natural). Doncs bé, com deia, més que una cèl·lula política érem una colla d'amics que discutíem, teoritzàvem i, quan calia enganxàvem cartells o muntàvem actes de sensibilització ciutadana.

Amb la fusió amb el PSOE va arribar també, per a mi, l'encontre amb la realitat: jo no era un home de partit ni res que se li semblés. No perquè el PSOE em provoqués un especial rebuig, sinó perquè ells sí eren un partit "de veritat", i la disciplina de partit no estava feta per a mi. Amb tot, el partit socialista sempre, o quasi, ha estat la meva opció, tot i que ocasionalment l'he traït en benefici de l'antic PSUC o els seus successors. Més per rebequeria que per convenciment, perquè de vegades tampoc entenc certes extravagàncies dels ICV Verds o com es diguin ara.

Aquesta llarga introducció (que esgarrapava aquest matí sobre un tros de paper assegut en un banc del carrer Casanova mentre feia temps per una cita) ve a conte, o és per explicar, el perquè em sembla que seria molt negatiu, a mig plaç, que el partit socialista recuperés cotes significatives de poder si se li posen les coses de cara a Andalusia, Astúries i Extremadura. I m'ha vingut al cap quan llegia al diari (*) que al PSOE van a la grenya entre rubalcabistes i chaconistes. Un twitter de Elena Valenciano no podia ser més explícit: «Con la que está cayendo en el país, hay gente que solo concibe la política en términos de lucha interna». Si ho diuen ells mateixos, no cal que hi afegim res des de fora: "a confesión de parte, relevo de pruebas" diu un aforisme jurídic. Potser a algú li pot sonar estrany que, declarant-me proper al partit socialista, consideri negatiu el fet de que mantingui cotes de poder que li puguin estalviar una llarga travessa del desert amb catarsi inclosa. No serà el cas, segurament, dels que m'hagin llegit darrerament formular judicis molt crítics amb els partits polítics i m'hagin sentit repetir que no em dol la dreta, de la que no n'espero res més que desgràcies, sinó l'esquerra, que veig enfonsar-se més i més en el forat negre de la misèria del no discurs i la no acció.

Per un moment ens varem fer la il·lusió de que moviments com el del 15M podien ser el revulsiu que l'esquerra necessitava per adonar-se que havia perdut el contacte amb el món real. (En cap moment vaig pensar, ni penso, que aquests moviments puguin ser una alternativa —no és el seu paper— però sí que en podien ser el revulsiu). Debades. I és que de fet —m'ho he repetit mil vegades i mil vegades ho he oblidat— posar els interessos dels demés per sobre dels propis va en contra de la naturalesa humana. I l'interès dels partits —de tots— no son els ciutadans, sinó realimentar la estructura que els alimenta.

--------------------------
*) L'accés als continguts de El Periódico solen ser oberts l'endemà de la publicació.