Richard Rorty i el conflicte de lleialtats

¿Cal estrènyer el cercle per lleialtat o ampliar-el per justícia?

Avui va una mica de filosofia. ¿Poden entrar en conflicte dues virtuts, com ho son (cal suposar-ho) la lleialtat i la justícia? Veiem-ho. El sentit de la justícia ens empeny a tractar a tots els nostres semblants (i fins i tot als que no ho son) amb equitat. En canvi, la lleialtat neix d'un sentiment de proximitat: som lleials en primer lloc a la família, després als amics, i així, progressivament, el cercle es va ampliant a la ciutat, la comarca, la nació, Europa, occident, etcètera. Posem algun exemple:

Sabem, posem per cas, que a la nostra empresa hi ha una vacant i tenim la possibilitat de influir en la seva adjudicació, i gracies a aquesta influència la plaça va a parar a un parent o un amic. Si som prou primmirats potser tindrem un conflicte interior: d'una banda ens sentim obligats per la lleialtat cap a la nostre família o amics; d'un altre, per justícia i equitat, no volem perjudicar un tercer. Si afinem una mica més ens adonarem que el conflicte és més laxe com més allunyada estigui la persona perjudicada: no sentirem la mateixa incomoditat si ni tant sols sabem qui ha estat l'eventual perjudicat que si es un veí, posem pel cas.

Un altre exemple. El treball assalariat està sobrevalorat a occident respecte del tercer mon en termes de mercat global: un hora de treball similar està vuit o deu vegades més ben pagada a Europa o Nord-Amèrica que al tercer mon. Fer justícia al tercer mon implicaria la exportació de capital i treball fins a aconseguir la anivellació. Però d'una banda sabem que una tal anivellació ho seria més aviat per baix que per dalt (simple aritmètica) i d'un altre que el benestar, no solament econòmic, sinó cultural, social i democràtic, és només possible a partir d'uns nivells de renda relativament alts. Les democràcies riques, ¿han de mantenir el seu car estatus cultural per fidelitat a sí mateixes, o han de renunciar-hi per justícia en vers el tercer mon? (És probable que la força dels fets ens empenyi en aquesta direcció sense nosaltres voler-ho, però aquest seria un altre debat).

L'esquema el podriem reproduir a diferents nivells i entorns, però sempre ens porta a la mateixa disjuntiva: ¿cal estrènyer el cercle per lleialtat o ampliar-el per justícia? Aquesta, si més no, seria la disjuntiva kantiana. Segons Kant —i conseqüentment segons la Il·lustració— la justícia sorgeix de la raó, i la lleialtat del sentiment. Però Richard M. Rorty —un prominent filòsof americà que el mes que ve farà tres anys que va morir, als 75 anys— no era gens kantià. Rorty no tenia tant clara aquesta separació entre lleialtat i justícia. O, si ho voleu, entre raó i sentiment. Ho planteja de la següent manera:

¿Hem de descriure aquests dilemes morals com conflictes entre lleialtat i justícia, o més aviat com a conflictes entre grups més petits i més amplis? ¿Podríem reemplaçar la noció de justícia per la de lleialtat a grups amplis (per exemple els nostres conciutadans o la especie humana)?, ¿perdríem quelcom en aquest desplaçament?

Òbviament el que hi ha al darrera d'aquest plantejament no es una mera qüestió nominal (substituir justícia per lleialtat ampliada) sinó un qüestionament del l'imperatiu categòric en tant que principi racional de conducta universal. Aquests posicionaments li han valgut a Rorty l'acusació, a parer meu injustificada, de relativista moral. Ell, poc sorprenentment, prefereix reclamar-se del pragmatisme. El paràgraf amb que conclou l'assaig d'on he extret aquestes reflexions -"La justícia com a lleialtat ampliada"- es un exponent d'aquest pragmatisme:

"Crec que descartar el racionalisme residual que varem heretar de la Il·lustració es aconsellable per moltes raons. (...) Una raó de tipus pràctic seria que desfer-se de la retòrica racionalista podria permetre a occident acostar-se a lo no occidental essent algú amb una historia instructiva per explicar, abans que com algú que presumeix de fer un millor us de una capacitat humana universal".

El que ens està dient en definitiva es que l'occident liberal pot, amb tota legitimitat, defensar la seva concepció de la civilització, no perquè estigui en possessió d'una racionalitat superior, sinó per fidelitat a sí mateix.