La xarxa n'està farcida, de cites en general i de Oscar Wilde en particular, no pretenc per tant inventar la sopa d'all. Més difícil, però, es trobar-les en el seu context. Això es el que he intentat: seleccionar-ne unes quantes donant una mínima referència del context original.
«L'egoisme no és viure com un vol viure, sinó exigir que els altres visquin com volem nosaltres» (
The Soul of Man under Socialism, 1891)
Es bo començar amb una cita de profund sentit liberal i tolerant, com aquesta, per trencar l'estereotip del Wilde cínic i frívol. En aquest fragment Wilde posa de manifest la distorsió hipòcrita que sovint embolcalla les paraules:
«L'individualisme no es egoista ni afectat. Es diu d'un home que es afectat si vesteix com li agrada vestir, però quan procedeix d'aquesta manera està actuant de forma perfectament natural. La afectació, en canvi, consisteix en vestir d'acord amb les opinions dels demés. O es diu que hom es egoista si viu de la manera que ell considera més apropiada d'acord amb la seva personalitat. L'egoisme no és viure com un vol viure, sinó exigir que els altres visquin com volem nosaltres. I la generositat és deixar que els demés visquin la seva vida sense interferir-hi.»
Les 4 cites que segueixen pertanyen a primera obra de teatre que el va fer famós: «El vano de Lady Windermere» (
Lady Windermere's fan -1892). L'obra segueix, aparentment, l'esquema convencional del anomenat teatre de saló de l'època, però només
aparentment. (Cosa que no li va perdonar la crítica puritana del moment). El denominador comú d'aquestes frases, com de tota l'obra, es l'enginy, la paradoxa o l'epigrama, però sense que hi sigui mai absent una segona intenció o una subtil inversió de valors destinada a posar en qüestió la hipòcrita societat tardo-victoriana.
«Pensa com un conservador i parla com un radical, i això es important avui en dia»La frase la pronuncia la senyora Erlynne (una senyora amb "un passat" i per tant de moral dubtosa, però que finalment resulta ser la única realment virtuosa) entremig d'una conversa intranscendent, referint-se a un jove que li han presentat fa un moment:
«M'ha interessat molt la seva carrera política, estic segura que tindrà un gran èxit. Pensa com un conservador i parla com un radical, i això es important avui en dia.»
Com es pot veure, en 120 anys les coses no han canviat tant com podria semblar a primera vista.
«Un cínic és aquell que sempre coneix el preu de les coses i mai el seu valor»Son les dues de la matinada, el club ja ha tancat i els cinc homes, que s'han quedat amb ganes de continuar la vetllada, han anat a la casa de Lord Darlington a fer-la petar. (No saben que darrere les cortines si amaguen la senyora Erlynne i Lady Windermere, però això no fa al cas):
Lord Darlington.-- Amics meus, vostès son uns cínics!
Cecil Graham.-- Què és un cínic?
Lord Darlington.-- Un home que coneix el preu de les coses però mai el seu valor.
«
Experiència es el nom que donem a les nostres equivocacions»
Continua la mateixa escena. Lord Darlington recrimina a Cecil Graham (que es la representació del típic dandy) que, essent tant jove, vulgui parlar com un home experimentat.
Lord Darlington.-- ets massa jove!
Cecil Graham.-- Aquest és un gran error. L'experiència és una qüestió d'instint a la vida. Jo ho tinc. Tuppy no. Experiència és el nom que Tuppy dóna als seus errors. Això és tot.
Dumby.-- L'experiència és el nom que cada un dóna als seus errors.
«Benvolgut Windermere, els modals, abans que la moral»Es l'endemà; s'acosta el desenllaç. A casa de Lord Darlington la senyora Erlynne es var delatar a sí mateixa per salvar l'honor de la inexperta Lady Windermere. Avui la senyora Erlynne es presenta a casa dels Windremere a tornar el vano que ha sigut l'origen de tot l'embolic. El Lord, que desconeix les vel·leïtats de la seva jove muller, està desconcertat i s'enfurisma contra la senyora Erlynne:
Lord Windermere. --[S'acosta a la senyora. Erlynne i li parla en veu baixa.] És monstruós per part seva la intromissió aquí després que la seva conducta d'ahir a la nit.
Senyora Erlynne. --[Amb un somriure, divertida.] Estimat Windermere, els modals abans que la moral!
La frase està lluny de tindre el sentit cínic que a primera vista podria semblar. Els modals han d'anar per davant de la moral per la mateixa raó que, en democràcia, la forma es el fons. Els modals son una convenció, cert, però es que la convivència es basa en les convencions. Les normes i les lleis, acceptades per tothom, son les convencions que ens permeten comportar-nos de manera civilitzada, saben on acaben els nostres drets i on comencen els dels demés. La moral, en canvi, es una qüestió personal en la qual els demés no hi han de entrar. Així doncs:
els modals abans que la moral.Les 4 cites que segueixen son de la seva obra més divertida i coneguda: «La importància de ser Ernest» (
The Importance of Being Earnest -1895). Aquí sí que hi trobarem, més que frivolitat pinzellades de
nonsense. La gràcia de l'obra està, sobre tot, en l'enginy i l'humor absurd dels diàlegs. El començament del primer acte és ja tot una declaració de intencions: Algernon s'aixeca de tocar el piano per passar al saló a prendre el te i es dirigeix al majordom:
Algernon-- Ho has escoltat, Lane, això que acabo de tocar?
Lane-- Mai no he cregut que escoltar sigui de bona educació, senyor.
Però l'enginy no sempre es tan trivial, com veiem a la següent cita:
«La veritat rares vegades és pura i mai és simple»Jack, que s'ha inventat un germà més jove per tal de poder portar una doble vida (Ernest a la ciutat i Jack al camp), acaba per explicar-li l'embolic al seu amic Algernon
Jack.-- Amic Algi (...) amb la finalitat d'escapolir-me a la ciutat sempre he fingit tenir un germà petit anomenat Ernest, que viu a Albany i es fica en els embolics més terribles. Aquesta, estimat Algy, es tota la veritat, pura i simple.
Algernon.-- La veritat rares vegades és pura i mai és simple. La vida moderna seria molt avorrida si fos altrament, i la literatura moderna completament impossible!
«Els bons acaben be, i els dolents malament. Per això se'n diu ficció»La institutriu senyoreta Prisma que, com el seu propi nom indica, es molt estricte i primmirada, li està explicant a la seva alumne Cecily que fins i tot ha escrit un llibre:
Cecily.-- De veritat, senyoreta Prisma? Sí què n'és de llesta vostè. Espero que no tingui un final feliç. No m'agraden les novel·les amb final feliç, em deprimeixen força.
Senyoreta Prisma.-- Els bons acaben be, i els dolents malament. Per això se'n diu ficció.
«Perdre un progenitor es pot considerar una desgràcia, perdre'ls a tots dos sembla un descuit»Un altre mostre de
nonsens. Lady Bracknell, la mare de Gwendolen, sotmet a Jack a una mena de tercer grau per escatir si el jove fa per la seva filla. El diàleg, que seria un digne precursor dels famosos «
Diálogos para besugos» del Armando Matías Guiu, es va embolicant de la manera més absurda fins que, en un moment donat, Lady Bracknell s'interessa per els pares de Jack:
Lady Bracknell.-- (...) Viuen els seus pares?
Jack.--- He perdut els meus pares.
Lady Bracknell.-- Perdre un progenitor, senyor Worthing, es pot considerar com una desgràcia, perdre els dos sembla un descuit. Qui va ser el seu pare? Era evidentment un home de certa riquesa. ¿Va néixer en el que els diaris radicals anomenen "la púrpura del comerç", o ho va fer aixecant-se de les files de l'aristocràcia?
Jack.-- Em temo que realment no ho sé. El fet és, lady Bracknell, que vaig dir que havia perdut als meus pares. Seria més encertat dir que els meus pares semblen haver-me perdut a mi. Realment no sé qui sóc per naixement. Era jo. Bé, em van trobar.
Lady Bracknell.-- Trobat!
Del «Retrat de Dorian Gray» (
The Picture of Dorian Gray -1890), una frase extreta del prefaci:
«No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Això es tot»Finalment un parell de màximes. La primera, d'un recull de
«Phrases and Philosophies for the use of the Young» (1894):
«Si un diu la veritat, pot tindre per segur que tard o d'hora l'enxamparan»I la segona de «
A Few Maxims For The Instruction Of The Over-Educated» (1894):
«L'educació és una cosa admirable, però convé recordar de tant en tant, que res que valgui la pena conèixer pot ser ensenyat»La vida productiva de Oscar Wilde no es va estendre gaire més enllà de set o vuit anys. El reconeixement li va arribar tard, cap els 34 anys, quan va publicar "El Príncep Feliç i al tres contes", i va caure en desgràcia jove, als 41, al zénit de la seva carrera, després de l'estrena de «La importancia de ser Ernest», quan un mitja merda anomenat Lord Alfred Douglas ("Bosie"), i el seu pare, li van arruinar la vida. Va morir pocs anys després, als 46.
¿Cal estrènyer el cercle per lleialtat o ampliar-el per justícia? 
+18.20.50.png)
