Estat fallit 4 (i últim).— Garantisme o populisme?

(Imatge del diari Público)

En els tres anteriors apunts sota el títol genèric de "Estat fallit", vaig parlar de les incapacitats del poders executiu i legislatiu (que davant del xantatge dels controladors aeris no troba més eines que la militarització), de les fal·làcies del mon del treball, on trobem que els sindicats defensen sobre tot els treballadors més privilegiats i afavorits, i dels vicis del sistema de partits o "partitocràcia". En aquest últim apunt, a més de fer una mica de síntesi, vull referir-me, ni que sigui tangencialment, a un dels mandarinats per excel·lència: el Poder Judicial i el mon que l'envolta. Em servirà de introducció la tertúlia de Catalunya Radio del divendres 14/01/2011.

Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB, sembla una persona progressista (i realment crec que ho és), però no pot evitar un tic corporativista quan es toquen temes de l'àmbit de la justícia. Així, per exemple, (min. 26) recorre al tòpic de la falta de mitjans per justificar les mancances de la Administració de Justícia i li sembla que això justifica que al Jutjat No1 no sàpiguen què entra al jutjat No2 (que estan porta per porta). O bé li sembla que el jutge Solaz (cas Millet i Montull) "bé te dret a canviar de lloc" (min. 29) i no acaba d'entendre l'argument que li posa en Puigverd de que l'interès públic ha d'estar per damunt de l'interès o les prerrogatives del funcionari. Inclús quan algú esmenta l'escàndol de Carlos Fabra, al que li han prescrit quatre dels cinc delictes dels que és acusat, o que la justícia deixa de ser-ho quan arriba massa tard, ho relativitza dient que el plet per l'accident del Concorde ha trigat 10 anys a fallar-se.

La lentitud i la burocràcia que paralitzen el sistema judicial espanyol queden il·lustrades en un càustic article que va escriure Martin Pallín: "Si Madoff fuera español". Però seria una ingenuïtat pensar que el sistema és simplement lent, burocràtic i ineficaç. I ho seria, perquè això pot donar la falsa sensació de que aquestes mancances afecten per igual a tothom. No, aquestes mancances van a favor d'uns i en contra de uns altres. Com Cassi, ens podem preguntar cui bono (a qui beneficia), i la resposta és obvia: a aquells que tenen el poder, els diners i la influència per poder allargar els processos fins a convertir-els en inútils i inoperants. En López Burniol sol resumir la situació de anquilosament de l'Estat Espanyol amb aquestes paraules, que ha inclòs en més d'un article:

En efecto, la política española es hoy elusiva. Se eluden los problemas planteados por la crisis económica, y también se eluden, legislatura tras legislatura, ciertas reformas políticas –ley electoral y ley de financiación de partidos– y constitucionales –Senado y mecanismos de colaboración–, que resultan imprescindibles para culminar, en sentido federal, el inevitable desarrollo del Estado autonómico. Esta elusión se produce por temor a las negativas repercusiones electorales que generarían –para el partido que las respaldase– cualesquiera decisiones que lesionasen los intereses particulares de alguno de los mandarinatos –grupos de interés– que, parafraseando a Azaña, llevan siglos acampados sobre el Estado.

És a dir, aquests mandarinats, aquests grups de interès (que no queden reduïts només al mon de la judicatura) formen un entramat, una mena de teixit de interessos, que te mig paralitzat al país. La frase de Azaña "que llevan siglos acampados sobre el estado" no pot ser més definitòria perquè, efectivament, després del període de transició a un Estat formalment democràtic i constitucional, en que les oligarquies es varen mantindre discretament a l'ombre, ara tornen a donar la cara cada vegada de forma més desacomplexada i insolent. I els que en teoria haurien de ser els portaveus de la sobirania popular els veiem cada vegada més arronsats i més servils amb els que realment exerceixen el poder. Això sí, amb molt de tarannà.

La conseqüència d'aquest debilitament de l'estat, per manca de coratge polític dels representants de la sobirania popular, pot desembocar -de fet ja ho està fent- en el desprestigi total dels polítics, i les seqüeles d'aquest desprestigi poden portar a una cosa terrible: el populisme, que és l'avantsala dels salvadors de pàtries. L'altre dia li vaig sentir dir al president de les càmeres de comerç (cito de memòria): "els italians van escollir Berlusconi perquè estaven cansats de polítics ineficaços i inútils. Van escollir un no-polític perquè estaven cansats dels polítics". Si heu sentit les últimes bravates de l'Aznar, no cal que us digui res més.

Urgències

De la peli-cula Something's gotta give

Dia de Reis a les 8h del matí. Admissió d'Urgències del Clínic. Després de identificar-me a la finestreta passo a una saleta on una senyora (metgessa o infermera) filtre les entrades de pacients. Li allargo un informe d'assistència que m'ha fet el metge de guàrdia de l'ambulatori a les 4h de la matinada i contesto a les preguntes de rigor.
—Però aquí no veig que l'hagin derivat a l'hospital...
—No, no m'ha derivat, només m'ha dit que si amb els calmants el dolor no minvava només em quedava anar a l'hospital perquè ell no tenia més mitjans a mà.
—Així ve de "muto propi"— remarca.
—Sí.
Mentre introdueix les dades a l'ordinador mantenim un breu diàleg. És correcte i educada però de forma subliminal intenta fer-me entendre que s'està fent un ús indiscriminat de la sanitat i que de ben segur rebran aviat noves directrius sobre criteris d'admissió de pacients; i fa referència a les declaracions del nou Conseller de Salut. Li dic que les conec, i també les del Conseller Mas-Cullell.
—No sap el que arriba a costar tot això.
—No, però ho puc imaginar.

El moment no dona per més, però després, mentre m'estic a la sala d'espera, penso que m'hauria agradat fer-la petar una mica més i fer-li avinent que estava d'acord amb el seu punt de vista però que, per un elemental sentit del decòrum, em negava a fer gemecs i ganyotes de patiment per demostrar lo malament que em trobava. Li hauria dit que fins i tot seria partidari d'un cert grau de co-pagament aplicat amb racionalitat, no tan, potser, pels diners que reportaria com per l'efecte de filtre de la demanda. I també m'hauria agradat dir-li que els serveis de urgència dels grans hospitals es col·lapsen per mor d'una estructura pobre i ineficaç dels serveis de urgència als centres de assistència primaria, que estan infrautilitzats per manca de mitjans i que per aquest motiu no poden fer la funció de veritables filtres dels hospitals. tot això, és clar, més que a n'aquella bona senyora m'hauria agradat explicar-ho als responsables de Salut del país.

Hi ha dues estones, a Urgències, que es fan terriblement llargues i pesades. La primera és la de espera de torn per ser visitat (aquesta vegada no va ser gaire llarga pel fet de que era dia de Reis: miraculosament els dies de festa, o quan hi ha partit de futbol, molt poca gent es posa malalta). La segona és, un cop visitat, quan cal esperar resultats de proves o la resposta a la teràpia o primeres cures. Aquesta segona, però, ho és menys per dues raons: et deixen més o menys sedat i sota control, i és rica en anècdotes. (Hi he estat més cops que no voldria i ja hi tinc una certa experiència).

D'antuvi el paio que tenia al costat (els box hi caben dues lliteres) no parava de remugar i queixar-se. En mitja hora o tres quarts li va preguntar 7 o 8 vegades a la infermera que quan sabrien els resultats de l'analítica. La noi, amb més paciència que un sant, li responia cada vegada que els resultats els rebia el metge i tot seguit es s'adreçava al pacient. Però l'anècdota, més que per graciosa per il·lustrativa, va vindre de l'altre banda de l'envà. A una senyora (que no podia veure, però sentia) el metge li diu que li dona l'alta, li fa avinant les instruccions que fan al cas, i li diu que es pot vestir i anar-se'n.
—Avisaran a l'ambulància...— fa la pacient.
—No —explica el metge amb veu calmosa— vostè pot caminar i no li correspon.
—És que he vingut sense un cèntim.
—Però no te cap familiar?
Va seguir una mena de situació "de enredo", que diuen en l'argot teatral, que us estalviaré, perquè l'apunt s'està allargant massa. En definitiva: la senyora tenia un fill que estava a casa seva i que va costar Déu i ajuda localitzar; i quan el fill (de sa mare) va arribar, va muntar un ciri perquè no "els havia donat la gana" d'avisar a una ambulància.

Deia que la anècdota és il·lustrativa perquè ens retorna a l'inici d'aquest -i de mots altres- problemes: l'Estat del benestar i del subsidi és contraproduent i perniciós si no s'aplica amb criteris de racionalitat. A Espanya no solament s'ha viscut pel damunt de les nostres possibilitats, sinó que a més a més s'ha volgut -com a novel·la al·legòrica de l'Orwell- que fóssim "més iguals" que els altres.  Sempre em ve al cap un ministre anglès que li vaig llegir, no deu fer ni tres d'anys, que ells no es podien permetre un sistema sanitari totalment gratuït com l'espanyol.

Els abismes insondables del jo

Ahir vaig repescar de la tauleta de nit el llibre-totxo de Rafael Argullol "Visión desde el fondo del mar". Havia passat un dia realment fotut (un virus o alguna cosa que m'havia fet mal, o aneu a saber) anant mig endormiscat del llit i la butaca, da la butaca al vàter i del vàter al llit. I tot i que no havia tingut esma ni d'engegar l'ordinador ni de fullejar el diari, a la nit no me'n quedava un altre que llegir, esgotada del tot la capacitat de seguir dormint.

El llibre és una barreja de experiències viscudes i imaginades; de reflexió i de introspecció, on l'autor juga al gat i la rata amb el lector, i on no saps mai què hi ha de realitat viscuda i què de realitat somniada. Ens porta per tot el mon, però de cap manera és un llibre de viatges; els llocs, sovint exòtics, son només un pretext per donar suport a fantasies oníriques: el rostro del guerrero que s'ens apareix a "el Salto de la Serpiente" de Otulum, en una nit de lluna minvant després de entonar-nos amb una ampolla de mezcal, pot tenir una versemblança que mai concediríem a una escena semblant a les fonts del Llobregat, posem pel cas. Però si els llocs no son l'objecte del llibre, tampoc ho és el temps, que serveix per recolzar la introspecció més que no pas l'acció: tan aviat estem a Guatemala el juny del 1981 com a Ribes Roges l'estiu de 1958 o a l'eixample de BNC el 2003.

Les pàgines que llegia ahir al vespre son un bon exemple de la faceta més introspectiva. Parlen del secret i de la confessió. I d'antuvi estaríem temptats a dir que aquest és un llibre de confessions i de secrets, però l'Argullol s'afanya a desmentir-nos:

«Yo confieso».
¿Qué confiesas, pequeño hipócrita? Confiesa que lo has preparado todo para que creamos, no tu verdad, sino tu mito. Tu verdad apenas la sabes porque ya hace mucho dejaste que germinara el secreto en tu interior y ahora recoges los frutos opulentos de la penumbra. Confiesas para protegerte, una vez más, de los otros, y para engañarte de nuevo con respecto a ti mismo. Incluso la confesión mas sincera, la nota del suicida antes del suicidio, peca de hipocresía.

La confesión mas sincera es el silencio, ya no sólo de las palabras sino de los pensamientos.

S'endinsa en una mena de metallenguatge per dir-nos que no confessem els nostres secrets, no tant perquè els vulguem amagar, com perquè els desconeixem; perquè ens els hem amagat a nosaltres mateixos i em perdut les claus. No només ens prevé contra nosaltres mateixos, és clar, sinó sobre tot contra els altres, contra els professionals de la confessió: els psicòlegs i els capellans. I els escriptors, "que tenen la mania de confondre la literatura amb la confessió i així enganyen als seus lectors amb la promesa de revelar els seus secrets". I conclou que la confessió és tortura:

Y, sin embargo, la confesión es el acto mas inútil de los muchos actos inútiles inventados por el hombre. La confesión nada tiene que ver con la grandeza oscura del secreto, al que comúnmente se asocia, sino con los fangos adheridos a la bajeza humana: el temor ancestral, la coacción, la culpabilidad, el chantaje y, por fin, la tortura. El psicólogo, el sacerdote, son torturadores; los padres trabajando minuciosamente la culpa de sus hijos son torturadores; los amantes chantajeándose mutuamente son torturadores; los maestros obligando a los discípulos a creer en la irrebatible verdad son torturadores.