Pixcasso: El Període difús

Menú de Els Quatre Pixelgats

Son famosos els períodes blau i rosa de Pixcasso; menys conegut és el seu període difús. L'origen d'aquest període s'ha pogut datar gràcies a rigorosos estudis patrocinats per la Fundació Amics, coneguts i saludats de Fèlix Millet, i finançats per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Tot va començar als vols del 1900 un dia que Pixcasso estava fent la portada d'un menú per a la cerveseria Els Quatre Gats. Un cambrer va bellugar la taula al passar i les aquarel·les és varen difuminar. Pixcasso no tenia més cartolines i no duia un ral per comprar-ne cap més, de manera que li va dir a Pere Romeu: "noi, qui fa el que pot no està obligat a més". Però a Romeu no solament no li va semblar malament, sinó que li va entusiasmar la pintura tal com havia quedat. Així va néixer el Període difús de Pixcasso.

Els 4 gats

Al voltant de la cerveseria s'hi van arreplegar una colla d'artistes que en feien el seu cau i lloc de tertúlia. Entre d'altres, Pixcasso, Caxes, Uxtrillo o Ruxsiñol. Els principis van ser magres, com sol ser-ho la vida dels artistes. A la dreta podem veure els quatre gats en una foto de principis de segle XX, prop del mercat de la Boqueria, d'on els havien foragitat quan rondaven les parades de peix.

Pixcaso va aconseguir una mirada pròpia i molt personal del món. Però el geni malaguenyo —conegut amb aquest sobrenom pel seu estrabisme— no va ser, ni de lluny, l'únic gran pintor que va treure partit de la seva "particular visió". Tenim, per exemple El Greco, que gràcies al seu astigmatisme podia copsar les estilades figures dels famèlics hidalgos castellans, o els anomenats impressionistes (Monet, Regas, Pissarro, etc.) tots ells miops, com és ben sabut, que varen impressionar la bourgeoisie ben pensant amb l'enginyós truc de treure's les ulleres a l'hora de pintar. D'altres, com Dalí, es fumaven un canuto abans de posar-se davant la tela. Un mètode més casolà era el de Van Gogh, que es feia una bona picada de roselles de la Provença amb la mà de morter que tenia al calaix de la tauleta de nit, a la seva habitació de Arles.

Homme à la guitare

Un detall que sol ser poc conegut, àdhuc pels especialistes, és que, arran d'aquest període difús, Pixcasso va donar nom al modern procediment del pixeŀlat, que deriva del nom de l'artista com d'altre banda és evident. Posteriorment Pixcaso va depurar fins a tal punt la tècnica del pixelat que, tal com és fa patent al quadre "Homme à la guitare" (Musée National Pixcasso de Paris), no li calia aplicar cap tècnica especial, sinó que el pixeŀlat fluïa dels seus pinzells amb la mateixa naturalitat amb que les meninas i les llances fluïen dels pinzells de Velázquez.

La escola pixeŀlada, ha arribat fins els nostres dies de la ma d'un professor de filosofia mig grillat, de origen valencià, establert a Dosrius.

[S'ha produït  un atac pixbernètic massiu. Si noteu quelcom estrany en aquest bloc visiteu el bloc Riell Bulevard].

La explosió càmbrica

De Wikipedia

Havíem quedat, arran de la cita de Richard Dawkins a l'apunt l'origen de les espècies, que ens calia saber alguna cosa sobre segmentació i gens Hox per entendre el gran salt en la evolució de les espècies.

Urbilateri.
Un dels invents crucials de la evolució va ser la simetria bilateral. Els animals que tenen aquesta característica s'anomenen bilateris, i la seva aparició a la Terra (de fet, al mar) va donar lloc a la famosa explosió càmbrica. Al marge dels bilateris quedarien els animals sense cap classe de simetria (com les esponges) i els de simetria radial (com les hidres o les meduses). No hi ha rastre de l'hipotètic (però molt probable) avantpassat comú de tots els bilateris, però això no ha impedit als biòlegs donar-li un nom, Urbilateri, i definir-ne els trets característics a partir dels de els seus descendents: embrió de tres capes (triblàstic), pla de simetria esquerra/dreta, eixos anterior-posterior i ventral-dorsal, tub intestinal, sistema nerviós central, ulls (o fotoreceptors) i cos segmentat. Això, fa 550 milions d'anys, va ser com passar del carro de cavalls al motor de combustió interna. D'aquí que la expressió "explosió càmbrica" no sigui en absolut exagerada; en uns 10 milions d'anys (un =0,3% de la història de la vida a la Terra) va sorgir la gran majoria dels grans grups (phyla) de animals vius en l'actualitat.

Del llibre de Sampedro

 

La majoria dels grups no vol dir, òbviament, la majoria de les espècies. Per exemple, el gènere Homo va aparèixer fa tan sols 2,3 milions d'anys (i l'especie Homo sapiens amb prou feines 200.000), però el fílum dels cordats, al qual pertanyem, hauria aparegut fa uns 530 milions d'anys. El cladograma de la dreta, elaborat per Conway Morris a partir de la síntesi entre evidències paleontològiques i comparacions de DNA, en dona una idea.

Segmentació.
Una característica comuna a tots aquests animals és que estan fets a base de repetir i/o modificar estructures, la unitat bàsica de les quals és el segment. Per exemple, cada una de les nostres vèrtebres, amb els nervis i les costelles corresponents, o cada un dels anells dels cucs, és un segment. Els segments no son sempre tan evidents, però no per això deixen de estar presents en la construcció de les demés parts del cos; el propi cervell o el cerebel, per exemple, estan també segmentats. Doncs bé, tal com ens deia Dawkins, a base de copiar, multiplicar (metamerització), fondre (tagmosi), modificar o eliminar segments, és va produir la diversificació d'on partirien els grans grups i, pel mateix procediment, tota la especiació subsegüent. Els segments ens proporcionen una espècie de arquitectura o Lego, però ¿qui diu on comença i acaba cada peça?

De aquí

Gens Hox.
Els gens Hox son un grup de gens reguladors que controlen el ritme temporal i espacial del desenvolupament embrionari. Tots els gens tenen una part codificadora, que és la que és tradueix a proteïna, i una reguladora. La part reguladora interactua amb proteïnes que li diuen, a la seva vegada, quan s'ha de activar o reprimir. És a dir, es munten unes cascades de comandament jeràrquiques, de manera que l'efecte final dels gens —el fenotip— pot dependre d'una xarxa molt complexe de gens. Doncs bé, els gens Hox son, en el cas de la construcció de les estructures, els que estan al cap d'amunt de la cascada. I aquí ve la cosa més extraordinària i sorprenent: el conjunt de gens Hox son homòlegs, i en mols casos idèntics, en animals tant diferents com les mosques, els humans o els ratolins. Un exemple paradigmàtic podria ser el del gen Pax6, responsable de la construcció de l'ull. La mutació o absència de aquest gen és causa de ceguesa en qualsevol de les espècies esmentades, però un gen sa de mosca, genera un ull funcional en un ratolí, i viceversa. I la segona cosa sorprenent: amb els gens intercanviats, la mosca continua tenint ulls de mosca i el ratolí de ratolí. (No com a la pel·lícula "The fly"). En un apunt del Centpeus podem veure com va anar la història del descobriment d'aquests gens.

La pregunta inevitable que ve a continuació és: Si els gens Hox son els mateixos, ¿què fa que les espècies siguin diferents les unes de les altres? En primer lloc cal dir que els gens Hox tenen un origen comú però s'han anat diversificant en nombre i funcions, com les pròpies espècies (de fet tot plegat és com una gran família russa). Un remot avantpassat va inventar un gen Hox que en una mutació es va duplicar, la Hidra ja en tenia tres, i Urbilateria entre 7 i 9. Aquests es van expandir a una "fila" de 13 i la fila es va multiplicar dues vegades, resultant en les 4 files A, B, C i D que tenen els vertebrats. En cada mutació alguns gens adquirien noves funcions, altres les conservaven i altres les perdien. En segon lloc hem de concloure que, si bé els gens Hox organitzen la estructura de l'animal, son mols altres gens, que estan corrent avall de la cascada (downstream gens) els que construeixen els òrgans en cada cas: ulls de mosca o ulls de ratolí.

Referències:

"Decostruyendo a Darwin". Javier Sampedro, Drakontos-2002.
"Hox genes and animal body plans". © 2009 Christ's College, Cambridge.
"Hox Genesis". Bloc de AZ Myers.
"Biología evolutiva del desarrollo". Wikipedia.
"Hox Gene". Wikipedia.
I un cop a Wikipedia, aneu picant enllaços fins que us canseu.

Sortir de l'armari

limfòcits B en una LLC (Wikipedia)

Quan em van diagnosticar leucèmia, ja fa 9 anys, estava en una mena de fòrum de Internet —"llista escèptica", en dèiem— on participaven un nombre variable de persones, amb un nucli estable al voltant de la desena. Havíem travat una amistat virtual que, en alguns casos, com passa també al món dels blocs, es va traduir en real. I, tal com havia fet amb la família i els amics, ho vaig comentar a la llista, procurant fer-ho de manera planera i sense escarafalls: no en volia fer safareig però tampoc em semblava que me'n hagués de amagar o, molt menys, avergonyir.

L'Altre dia, arran de fer-se públic que a Esperanza Aguirre li han diagnosticat un càncer de pit, els mitjans n'anaven plens. El Periódico fins i tot en feia el "tema del dia" i li dedicava un editorial i un article amb el mateix títol que encapçala aquest apunt. Potser algú em dirà que la expressió s'ha desvirtuat. És possible, però sigui com sigui ha esdevingut un calaix de sastre per designar diversos tipus de situacions personals que hom procura portar de forma discreta. Tot i l'exagerat desplegament del diari, el contingut no em va despertar gaire interés: bàsicament lloava la actitud dels personatges públics que, al admetre sense embuts que pateixen una malaltia greu "ajuden a desdramatitzar la situació, a esborrar l'estigma de certes malalties", i recollia opinions de malats que, com la presidenta d'una associació de malalts de Alzheimer, es mostraven satisfets: "no podem fer res més que donar-los les gràcies perquè han ajudat que la malaltia es vegi amb uns altres ulls". Per altre banda reconeixia, per descomptat, la tasca de prohoms com Josep Carreras o Pasqual Maragall, que han patrocinat fundacions per ajudar als malalts i a la investigació.

Més interessant em va semblar l'article de Elvira Lindo a El País.

...el pensamiento positivo convierte a los enfermos en luchadores e ignora a los que perdieron la batalla, como si en parte fueran responsables de haber sucumbido al mal, de haberse rendido. Se llama valiente a quien lo supera (...) Esta filosofía de vida, que consiste en hacer desaparecer del mapa la palabra "desgracia" sustituyéndola por "reto", ha sido durante años el eje de los libros de autoayuda"

Aquest punt de vista em sembla més posat en raó: un pot acceptar una malaltia amb més o menys ànim o amb més o menys resignació; fins i tot amb més o menys desesperació. Però tan cruel em sembla, per una banda (per més que sigui una crueltat involuntària i ben intencionada), que et facin sentir culpable per no tindre una actitud prou "positiva", com ridícul, per un altre, que vulguin fer passar per "lluita" el que no és més que una qüestió de paciència i bons aliments

Avui Daniel Closa, el "centpeus curiós", també dedica l'apunt al tema, al fil de la actualitat:

Aquest és d’aquells temes amb que cal anar amb tots els miraments possibles. Cada persona, cada malalt, cada família, és un món. I simplement no hi ha regles que serveixin per tothom. Però realment mantenir aquest pudor quan toca parlar del càncer el fa semblar encara més greu del que és i contribueix a mantenir un aire derrotista que contribueix a l’angoixa quan tens la desgracia que et toca fer-hi front.
 Afrontar el tractament del càncer és tot un repte que, probablement, demanarà tots els recursos físics i anímics que puguis mobilitzar. I no només tu sinó també els qui t’envolten. Tocarà ser realista i ser conscient del que pot passar. En això, però, no és diferent de moltes altres malalties.

Al llegir l'article d'en Daniel Closa he rememorat una mica el procés viscut en aquests anys i com, a la vista de la reacció de la gent, he anat posant sordina a la meva franquesa inicial a l'hora de parlar-ne. He deixat aquest comentari al seu bloc que resumeix aquest procés:

A mi no em fa cap mena de pudor ni m’incomoda dir que tinc leucèmia, és dir, càncer a la sang. Però m’he trobat més d’una vegada que a qui incomoda és a l’interlocutor. Quan veus que abaixen la mirada o intenten desviar la conversa no saps si senten aprensió, els fas llàstima o, senzillament, no volen saber-ne res dels problemes dels demés.

I consti que mai he adoptat una actitud planyívola, més aviat tot el contrari. De manera que acabes no parlant-ne, però no per tu, sinó més aviat pels altres.

 És dir, que no tinc cap problema a sortir de l'armari i parlar amb tothom del que hi ha a dintre, però si veig que faig sentir a la gent incòmoda... doncs me'n entorno a dins i santes pasqües :)