"...el que centra l'atenció no és la discussió d'idees o noves propostes, ni l'afany de renovació ideològica i política o l'obertura del partit als simpatitzants i possibles votants, sinó veure quin dels dos candidats a la secretaria general suma més representants."
«Sus mensajes están repletos de eslóganes, de frases precocinadas (...) Chacón ha repetido el mismo esquema en todas sus intervenciones: "El socialismo es una casa y una causa que no tiene fronteras", "a lo único que tenemos que tener miedo es al inmovilismo", "ni un paso atrás en derechos de las mujeres", "no hay que contar militantes, sino que los militantes cuenten", "hay que recargar el partido", "hay que poner el partido en forma", "os invito a un tiempo nuevo"».
Per més que un ja estigui curat de espants, no pot deixar de preguntar-se com és possible que hàgim arribat tant avall. Ja ho sé, el fenomen no és nou, i jo mateix, en un apunt que vaig intitular "Estat fallit: Partitocràcia" feia una reflexió genèrica sobre el roll que els partits polítics han acabat jugant en aquesta mena de sistema que, pietosament, seguim anomenant democràcia. Però el títol de l'article del professor Segura convida a una reflexió més particularitzada: ¿què ha canviat específicament, més enllà dels molts i inevitables canvis ocorreguts en el llarg període dels 38 anys transcorreguts entre Suresnes i Sevilla, perquè un partit polític amb la història del PSOE hagi quedat reduït a la indigència moral i política? (Indigència en la que no han caigut, posem pel cas, el PS francès o el SPD Alemany). La resposta més simple i més directa és: "no ho sé". Efectivament, seria pretensiosament ridícul que pretengués estar en les claus d'un fenomen tant complexe que, amb prou feines, està a l'abast de estudiosos i sociòlegs. Però sí em sembla que podem, aplicant el simple sentit comú, posar de manifest alguns elements que son evidents a la simple observació.
El primer és que quan el congrés de Suresnes, pràcticament no existien polítics socialistes professionals a Espanya. En cosa d'un parell d'anys es va posar dempeus un partit socialista (amb diferents franquícies: PSOE, PSC, etc) a partir d'una amalgama de gent que venien de la vida civil: professors, estudiants, advocats, sindicalistes, funcionaris, etc. Alguns, cal reconèixer-ho, eren grimpadors nats, però molts altres —diria que la majoria— estaven disposats a aportar més del que n'esperaven rebre. En qualsevol cas tenien una cosa en comú: no eren professionals de la política i, si calia, podien prescindir-ne. Però poc a poc, a llarg d'aquests 38 anys, es va anar produint una decantació: els vells es varen anar jubilant (o van descobrir que la política no era lo seu) i es va anar consolidant una classe política especialitzada. Gent que no sabien —que no saben— fer res més, perquè mai han fet res més. I si alguna vegada ho varen fer ja no se'n recorden. Exactament com ja molt abans s'havia creat el sindicalista professional que no sabia fer res més perquè havia oblidat l'ofici del qual venia.
¿I on som ara? No és difícil de imaginar: mentre la cosa va amunt era fàcil adaptar-se; cada vegada hi havia més administracions (estatal, autonòmiques, locals, comarcals...) i més societats i empresses públiques i semi-públiques; i el nombre de llocs a cobrir no deixava de augmentar. Altrament dit: els partits i els sindicats eren —son, els que encara poden— agències de col·locació; directes, indirectes o per recomanació. Però, ¿què passa quan la tendència s'inverteix?: "salvis qui pugui, la gent de l'aparell primer". En menys d'un any el PSOE haurà passat (si les enquestes de Andalusia es compleixen), com deia Groucho Marx, "de la nada a la más absoluta miseria". Quan impera la llei de la lluita per la supervivència el de menys son les idees; el que determinarà el vot de cada un dels nou-cents i escaig delegats serà la pregunta: "¿amb quina facció tinc més probabilitats de sobreviure?" Aquesta és per a mi, més enllà de les teoritzacions del professor Segura, la principal diferència que separa Suresnes de Sevilla.
+18.20.50.png)
No serà hora de mirar més enllà del socialisme i més ençà de la cosa Rajoy? Tot i que no sé com es delimita aquest espai impossible.
ResponEliminaTant impossible com definir una regió en un espai amb més dimensions que paràmetres :) No tinc ni idea. És evident que el socialisme, des dels vells temps que pretenia la col·lectivització dels mitjans de producció ha evolucionat tot el que era imaginable i més. La qüestió és: ¿està disposat el capitalisme a evolucionar en algun sentit que no sigui cada cop més salvatge?
EliminaTrobo un curiós correlat entre política i floricultura: al 1996, mentre el PSOE perd les eleccions a França apareixen les primeres roses sense espines.
ResponEliminaLlegeixo en clau al·legòrica algunes de les característiques d'aquestes roses banalitzades: "Aunque en condiciones normales de cultivo la planta carece de espinas, hay ciertos factores que pueden provocar su aparición. Cuando son sometidas a una fuente de stress muy importante, como un golpe de calor, o cuando sufren alguna enfermedad, las espinas pueden surgir."
Curiós. No en sabia res d'aquest tipus de roses. Jo és que, xapat a l'antiga com soc, rosa sense espines em sona més o menys com llet sense nata o cafè sense cafeïna. En canvi sí li veig un cert sentit metafòric a la conclusió: en condicions de estrès, les espines poden rebrotar com ho fan les urpes dels gats o les vagues dels indignats.
EliminaSuposo que deu resultar inevitable, en el marc del sistema polític que ara es defineix com "democràcia occidental", caure en el personalisme. La cosa ve de lluny geogràficament parlant, que als USA ja fa temps que tenen clar que això del culte a la personalitat cal cultivar-ho més encara. No és el cas -afortunadament- de molts votants, que encara es mouen per ideologia, principis i/o programa. Curiosament, i encara que bé és cert que calen un gestor i un equip de gestió, potser la dreta pura i dura és qui més clar té que, no importa qui sigui el líder, cal aplicar sempre els mateixos principis. Un dels problemes dels partits socialdemòcrates -incloent-hi el PSF i els Laboristes- és la crisi interna quasi permanent en que vieuen, pressionats pel possibilisme i per la realpolitik, però no veig com ni de quina manera el donar un paper cada cop més destacat al líder pot resoldre res d'això. Cert és que tampoc tinc clar quina és la funció actual dels parlaments ni dels parlamentaris, quan el poder executiu -amb el líder cada cop més líder- és qui té la totalitat dels recursos polítics reals.
ResponEliminaJo no veig incompatible la figura del líder amb el programa i la ideologia; és més crec que ambdues son imprescindibles. Del que em queixo és de que més que la recerca del líder el que es produeix en el PSOE és una lluita de camarilles per veure qui copa espais de poder. Però no poder per endegar un programa, sinó poder com a eina de supervivència. Els del PSF van escollir fa poc un líder i, naturalment, ho varen fer valorant qui creien que estava en millors condicions de enfrontar-se amb Sarkozy, però ho van fer confrontant estratègies: cada candidat propugnava un pla d'acció (Hollande més centrista, Aubry més radical, etc). I ara, que ja tenen el candidat han elaborat un extens programa amb propostes concretes de govern. Potser jo estigui enlluernat pels països centreeuropeus, però no tinc la sensació d'haver vist mai aquí un veritable programa de govern, més enllà de les "ocurrències" del ZP.
EliminaLa sensació que en trec, de ja fa temps, és que, tots plegats, patim enyor del pare pedaç, aquell salvador de la pàtria que ens traurà dels envitricolls on els "dolents" sempre ens acaben ficant. La Chacón només segueix aquesta brama, i sembla que, ni que sigui dins el seu partit, li va força bé. Així anem, "des-reflexionats" políticament i votant els nostres representants amb la mateixa consciència com si enviem un SMS als matins.si/matins.no. Tots sabem que el bi-partidisme no ens garanteix la representativitat i la democràcia, però ens esverem quan un parlament s'atomitza, perquè ens fa por el pacte, com si tot hagués de ser blanc o negre, no som capaços d'apreciar els matisos de gris que garanteixen més justícia per una gran majoria. I, per cert: socialisme? eing?
ResponEliminaSi per pare pedaç entens un líder carismàtic, com li deia a en Leb jo crec que és tant necessari un programa i una ideologia com la persona capaç de generar confiança en la gent i tirar endavant aquest programa. Respecte del pluripartidisme no hi tinc res en contra, tot el contrari, sempre que sigui la conseqüència de diferents concepcions de com s'ha de fer la política i no de les diferents capelletes. Jo no m'esveraria quan el Parlament s'atomitza si cada partit i partidet fos coherent amb la seva ideologia i s'agrupessin per afinitats. Altre cosa son els partits "frontissa" que fan el saltimbanqui per tal de tocar poder a risc de desorientar la seva pròpia clientela. (Del socialisme ja en parlarem un altre estona, que ja m'he allargat massa)
EliminaEfectivament, no era això...
EliminaNo, no ho era. O almenys no era el que alguns n'esperàvem. És clar, que com em van dir una vegada, si algú es desenganya és perquè abans havia viscut enganyat.
EliminaJo encara confio en què més enllà dels personalismes, al PSOE hi hagi un cert debat. La premsa els ha maltractat (perquè ara toca), però a mi em sembla que fan un esforç per organitzar-se de forma democràtica. A l'altra banda hi ha els partits verticals i autoritaris (CiU, PP) que ja veus com les gasten. Ara que han perdut tant de poder, és una ocasió magnífica per a parlar d'idees i emprendre polítiques, aquesta cosa tan abandonada.
ResponEliminaDe vegades penso que algú pot pensar que si tant critico l'esquerra potser és perquè simpatitzo amb la dreta. Em sembla trivial aclarir-ho, però per si de cas: el que realment em motiva, i arribat el cas em dol, és el que facin els meus (em perdó i sense cap voluntat de apropiar-me'n); els de CiU i els del PP ja s'ho faran amb la seva clientela. Ja sé que les conseqüències les patim tots, però si no es convencen pels fets, no seré jo qui es posi a fer proselitisme.
EliminaTan de bo, d'altre banda, que tinguis raó en la teva confiança (venint de tu, que últimament et veig molt nihilista, té molt de mèrit :) Certament, les crisis poden ser aprofitades per eliminar el greix sobrant i refer el cos des de bases més saludables. I també hi ha un punt de vista per l'optimisme: com que difícilment podem anar més avall, per força hem d'anar amunt :)
Escoltat a Josep Ramoneda, avui, 6/2/2012, a les 12h de la nit a la SER:
ResponElimina"¿Quién engañó a Carmen Chacón con un discurso fuera de lugar, errado en el tono y errático en el contenido? Se impone liberar a la política de los asesores de comunicación, que convierten a los personajes en estereotipos y tratan a los ciudadanos como idiotas"
Potser només hi han esquerres i dretes quan es surt de l'economia, es a dir, amb l'abort, l'educació...La crisi ha enseyat que es Brusseles qui mana i si no ens portem bé ens possaran un president com a Italia. De fet ja tenim un ministre que ha treballat per Leman Brothers. Potser veurem desparèixer el Psoe?
ResponEliminaNo m'ho sembla. Es pot ser més o menys lliberal; més o menys progressista pel que fa a costums socials, o més o menys conservador (que no vol dir necessàriament reaccionari), però l'eix esquerra/dreta es defineix bàsicament pel concepte de economia social.
ResponEliminaL'esquerra posa l'èmfasi en la redistribució de la riquesa per la via de impostos progressius i l'accés universal als serveis bàsics de l'Estat del benestar; la dreta el posa en l'aprimament del paper de l'Estat i la propietat privada com a bé suprem amb independència de l'origen d'aquella propietat i les desigualtats que generi.