27 de febrer del 2012

En castellà també, sisplau

Reciclat, però encara val
Article de Eduard Voltes al diari Ara del diumenge 26, que m'ha semblat particularment lúcid. Si no esteu registrats (accés gratuït limitat) no hi podreu accedir, però en reproduiré d'amagatotis alguns paràgrafs per què us en feu una idea cabal:
  «¿Vostè donaria suport a un polític que no parlés mai en la seva llengua? ¿S'apuntaria a un projecte que emetés senyals de no estimar les coses que vostè estima, o fins i tot, de menysprear les coses que vostè estima?
[...]
Molts independentistes pensen que la clau per guanyar-se la voluntat dels catalans de parla castellana és el discurs econòmic, la denúncia de l'espoli fiscal, la promesa d'una independència sinònim de benestar. No dic que vagin errats, ni de bon tros, però crec que es queden a mitges. Perquè la gent no només té butxaca, la gent també té sentiments. (...) Molts catalans ens sentim profundament incòmodes a l'estat espanyol perquè ens demostra cada dia que el molesta que siguem com som. Ells voldrien que fóssim com ells, som una molèstia, una anomalia. I ho notem: no estimen el que nosaltres estimem, tenen al·lèrgia a la diversitat interna. És per això que, fins i tot si es resolgués el dèficit fiscal, igualment ens en voldríem anar.

  Per la mateixa regla de tres, el futur estat català no es pot construir sobre la base de l'al·lèrgia a la diversitat interna, sinó de la seva plena assumpció, perquè en cas contrari esdevindrà inviable. El que proposo és neutralitzar aquest risc des d'ara mateix, fer un pas endavant i assumir el castellà com una cosa pròpia. [èmfasi meu]
[...]
Crec sincerament que ens cal un canvi sincer d'actitud, perquè el castellà no és només la llengua pròpia i estimada d'almenys la meitat dels nostres compatriotes, sinó que a més és un actiu econòmic brutal que s'ha de mimar o prendrem mal. En el procés cap a l'estat, hem d'assumir sense complexos i no cansar-nos d'explicar que la Catalunya independent continuarà sent com a mínim bilingüe, que el nostre serà un espai rigorosament garantista dels drets lingüístics de tots els ciutadans, que el castellà continuarà sent oficial i que Barcelona continuarà competint per ser cada vegada més influent en el món hispà. I que tot això és i serà perfectament compatible amb noves conquestes per a la llengua catalana, beneficiària directa i evident del canvi de titular de la sobirania.

Sí, es tracta d'un canvi de paradigma radical per al catalanisme lingüístic de tota la vida. És passar del bilingüisme com a amenaça al bilingüisme com a valor identificatiu del projecte de país. Tota la vida li hem dit al món que som diferents perquè allà parlen castellà i aquí parlem català. Doncs bé, potser en realitat l'autèntica diferència és que allà parlen només una llengua, i aquí... aquí en parlem dues.»
És possible que el punt de vista ens sobti per inusual; i és més que possible que, tot i que hi poguéssim estar parcialment d'acord, ens semblés ingenu o idealista. Però més enllà de la hipotètica possibilitat d'un estat català propi, i de la nebulosa forma en que aquests estat pogués configurar-se, el que em sembla important de la proposta és que planteja un canvi de paradigma respecte del que, explícita o implícitament, s'assumeixen en els projectes d'una Catalunya realment autònoma (independent, estat associat, confederal, etcètera), que, em temo, descansen en una concepció vuitcentista: un poble, un estat, una llengua. Això avui en dia és, a més a més de profundament reaccionari, absolutament utòpic. I pensar que en un estat català, els de parla catalana passaríem de oprimits a opressors, no és que sigui utòpic, és que és de necis.      

31 comentaris:

  1. Sí que és lúcid l'article i obeeïx a una realitat que vibra a l'aire però...no podem deixar el català, la nostra llengua autòctona en segon terme a favor del castellà i dic "en segon terme" perquè el castella sempre s'imposa per una sèrie de raons llargues d'enumerar. Ara bé, imaginar una Catalunya independent que prescindeixi del castellà ni s'aconseguiria ni és aconsellable. Se l'ha de valorar com el què és, un input cultural de primer ordre. Irlanda després de set-cents anys d'ocupació i la quasi mort del cèltic ha sabut i sap treure bon partit de l'anglès. El nostra idioma és més viu que el cèltic de fa cent anys. No el colpegem més si us plau.
    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Doncs mira, tens l'exemple d'Escocia. La gent sap algunes paraules de gal·leic però molt pocs el parlen i mira, ara faren un referendum. Si arriba a ser independents, parlarant anglés com els irlandesos.

    ResponElimina
  3. Penso que és un tema prou important com per tenir una opinió formada d'entrada. M'ho rumiaré, gràcies per fer-nos-hi pensar.

    ResponElimina
  4. La veritat és que sempre he pensat que el castellà hauria de tenir un status especial en el nou estat català. No tinc, però, encara un opinió formada i primer hauria de pair aquest nou plantejament. No el descartaria d'entrada, no.

    ResponElimina
  5. Glòria, Aris, Clidice, Tirantlobloc,

    Permeteu-me que us contesti conjuntament perquè em sembla que en els vostres comentaris hi ha un element comú: el reconeixement, d'una banda implícit, de que és un assumpte que forma part del escenari o background de la realitat del nostre país, i d'un altre explícit, de que cal pensar-ho i rumiar-ho perquè no en tenim un judici format; no ho tenim clar.

    ¿I per què, sent una cosa tant omnipresent, no ha entrat a formar part del debat? (sobretot per part d'aquells, per els quals, el sobiranisme és una qüestió central). Doncs, al meu entendre, perquè és una mena de tabú. Per allò una mica infantil que fa que si un problema no s'esmenta és com si no existís. Ras i curt: per que amaguem el cap sota l'ala. Més d'una vegada he plantejat una qüestió que no veig per enlloc resolta: ¿hi ha un projecte independentista, més enllà de l'espoli fiscal i les raons de tipus visceral? ¿Algú creu seriosament que, per més immersions lingüístiques que fem, eradicarem el castellà de Catalunya (independent o no)?

    Jo no tinc les respostes a aquestes preguntes, tant de bo, l'únic que dic és: ¿per què no se'n parla? I, per descomptat, Glòria, que no és la meva intenció colpejar més el nostre idioma, els déus me'n guardin. Afortunadament el català està, respecte del castellà, en una posició molt més ferma que el gal·lès, l'escocès o l'irlandès respecte de l'anglès, posem per cas. I si tinguéssim estat propi ho estaria encara més, per descomptat. Però, ni que sigui per raons purament pràctiques, la nostra projecció al món exterior ha de passar forçosament pel castellà. (Apart de l'omnipresent anglès).

    ResponElimina
  6. Brian,
    La nostra projecció exterior hauria de ser en català, castellà i anglès. Així ho veig jo. Per qüestions de feina he mantingut correspondència amb empreses flamenques que fan servir, com deu saber, flamenc, francès i anglès. El flamenc no té cap incidència fora del seu espai físic però ells el fan constar a davant dels altres SEMPRE. Així com, per segons què, no imitaria els flamencs, en qüestions d'idioma són el meu model.
    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una qüestió, aquesta del multilingüisme en els comunicats i correspondència, que em provoca sentiments contradictoris. Tens raó; cal deixar clar, via pràctica, que la llengua pròpia és cabdal per mantindre la identitat (altrament podria acabar quedant reduïda a l'àmbit folklòric). Però cal fer-ho molt ben fet (i no sabria dir quin és el millor mètode) per tal de no crear un garbuix que acaba creant rebuig. A mi em posen molt nerviós aquests impresos i formularis on es barreja el català i el castellà de forma quasi bé indestriable (cursives, diferent tonalitat o simplement a la brava) que pràcticament t'obliguen a llegir el mateix dues vegades.

      Elimina
  7. Com a colofó (o potser no, perquè el tema té pinta de no esgotar-se així com així) copio a continuació un article de Sebastià Alzamora publicat avui, també al diari Ara, que completa i complementa el de l'Eduard Voltas

    "En castellà també, per descomptat"
    SEBASTIÀ ALZAMORA

    Article important el d'Eduard Voltas a l'ARA de diumenge amb el títol En castellà també, sisplau . Voltas té el rar costum d'escriure articles només quan té alguna cosa rellevant a dir, de manera que, quan s'anima a publicar, sempre val la pena llegir-lo. En aquesta ocasió, reivindicava la llengua castellana com un actiu (i no com una rèmora) de la Catalunya que es vol sobirana. Una possible sinopsi de l'article diria que una Catalunya emancipada (per fer servir la terminologia del president Mas) parlarà també castellà, o no parlarà res. Ho tornarem a subratllar, per si de cas a algú les esgarrifances no li han permès d'entendre el missatge: una Catalunya independent hauria de comptar també, i necessàriament, amb el castellà com a llengua del país.

    En la frase anterior hi ha dos adverbis que cal subratllar: també i necessàriament . També vol dir que aquesta Catalunya independent d'Espanya viuria en català, per descomptat, però no únicament en català: a banda de les llengües que ha aportat la immigració recent, i que configuren un escenari plurilingüístic que exigeix un esforç d'imaginació per part del legislador, és obvi que aquest nou país viuria també en castellà. I necessàriament significa que això seria així perquè, a dia d'avui, més o menys la meitat de la població catalana té el castellà com a llengua pròpia, i no cal suposar que, l'endemà de la declaració de la independència, això deixaria de ser així. Ben al contrari: la Catalunya sobirana seria, com assenyalava Voltas, un país bilingüe. Necessàriament bilingüe.

    Això implica que s'hauria de crear un marc jurídic que reconegués el castellà com a llengua cooficial de Catalunya, juntament amb el català. El somni d'una Catalunya monolingüe, a imatge i semblança de la França jacobina que coneixem i de l'Espanya igualment jacobina que encara s'entesta a seguir el model de l'estat veí, senzillament ja no és vàlid. La realitat és la que és, i el catalanisme que encara posa damunt la taula la carta jacobina que identifica una sola nació amb una sola llengua, senzillament està fora de joc. Catalunya pot esdevenir una sola nació amb un sol estat, però el que no podrà ser mai de cap de les maneres és una sola societat amb un sol idioma.

    Als que tinguin remenaments d'estómac davant d'aquesta obvietat els convidaríem a fer dues coses: d'una banda, un cop d'ull al seu voltant, perquè es facin càrrec de la realitat en què viuen. I de l'altra, que considerin per un moment la hipòtesi que una Catalunya independent es convertís en un focus de producció de continguts comunicatius en la pluralitat de llengües que es parlen al país, començant (naturalment) pel català i el castellà. Aquesta Catalunya podria convertir-se en la capital mediterrània de la comunicació multilingüe, amb capacitat per vendre material a les principals empreses de comunicació d'arreu del món. Només es tractaria d'aprofitar la riquesa que ja tenim a l'abast. ¿No és més atractiu aquest projecte que el muntatge d'un megacasino?

    ResponElimina
  8. Me n'alegro que hagi aparegut aquest article. Voler obviar el pes de la llengua castellana al país és una actitud infantil, igual com la presència d'altres llengües.
    A més a més, m'agrada especialment el comentari sobre l'argument economicista dels independentistes: voler-nos fer creure que Catalunya seria més rica sense pagar impostos a Espanya és una idea estúpida. Perquè tot dependrà dels llocs on es destinin aquests suposats diners de més que "tindríem". És a dir, si els segueixen destinant a privatitzacions o a crear imbecilitats com Spanair, no cal que seguim per aquest camí.

    ResponElimina
  9. Aquests argument de Sebastià Alzamora hauria de ser definitiu per a qualsevol amb ulls i orelles: "un cop d'ull al seu voltant, perquè es facin càrrec de la realitat en què viuen". Però és que hi ha gent que viu en un país imaginari que comença i acaba a TV3: "la seva".

    ResponElimina
  10. Estic d'acord amb el què diu Alzamora. Amics meus molt arrelats a la terra diuen que d'idioma només n'hi hauria d'haver un i jo els contesto que mirin la realitat. Ara bé, jo mantinc que l'idioma capdaventer, per lògica, ja que és l'autòcton, ha de ser el català. Això no significa que no s'hagi de poder viure en castellà, només faltaria. D'altra banda castellà i anglès farien falta per comunicar-nos amb els altres països tal qual fan, per exemple, els escandinaus -ells, ja ho sabeu, empren l'anglès per entendre's amb el món-.
    Salutacions, Brian.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que no era l'objecte d'aquest apunt, m'agradaria dir quelcom sobre la extraordinària frivolitat i irresponsabilitat amb que s'ha tractat des de sempre el tema de l'anglès com a lingua franca a Espanya en general i a Catalunya en particular.

      Estem farts de sentir proclames i promeses —no només ara i aquí, sinó des de fa dècades i a nivell català i espanyol, per part de dretes i esquerres— en el sentit de que l'assoliment de l'aprenentatge d'anglès a les escoles era una prioritat absoluta: no s'ha fet absolutament res. S'han sentit les bajanades més absurdes sobre com es pretenia assolir aquest objectiu com, per exemple, formant professors d'anglès a base de "cursets de reciclatge" d'estiu (qualsevol persona que hagi intentat aprendre els rudiments d'un idioma estranger a la edat adulta en sap el nivell de dificultat; ara imagineu-vos aprendre'l a un nivell tal com per poder-el ensenyar!) per no parlar de la famosa ocurrència valenciana de fer classes de educació per a la ciutadania en anglès!

      L'anglès (i els idiomes estrangers en general) han estat sempre una "maria", a tots els nivells de l'ensenyament, per manca absoluta de voluntat política. No s'ha fet una importació massiva de professors nadius —única soŀlució realment eficaç i ràpida— (no sé si per qüestions de corporativisme del sindicats o de proteccionisme funcionarial), no s'han promogut mitjans de comunicació (emissores de FM enllaçades amb la BBC, la RFI o la Deutsche Welle, per exemple, com n'hi ha a moltes ciutats del món) no sa fet res per potenciar el cinema en V.O, etcètera, etcètera, etcètera. En coneixement de idiomes estem a la cua, no només d'Europa, sinó del món.

      Elimina
  11. El planteamiento no es nuevo. Ya Carod Rovira propuso algo parecido, si bien no tan "explícitamente". Y Branchadell ha escrito no pocos artículos en el sentido de que utilizar la lengua catalana como ariete político sólo ha contribuido al alejamiento de muchos de una lengua que, aun hablándola y escribiéndola, relegan frente al castellano en parte como reacción eocionalmente defensiva. Lo que Voltes no acaba de entender es que acaso la mayoría de los castellanohablantes de aquí comparten la idea de la unidad estatal con los castellanoparlantes de allá, y que un estado de las autonomías es una solución más que aceptable, siempre y cuando se hagan las correcciones necesarias. Me resulta difícil concebir "separatistas" castellanohablantes, aunque no dudo de que, como las meigas, háyalos. Yo vengo repitiendo desde hace milenios que Cataluña tiene dos lenguas propias, pero se ve que a muchos les cuesta horrores (y a lo peor algúna úlcera) reconocer lo evidente, lo obvio. Heráclito decía que la naturaleza tiende a esconderse. De ahí que, aunque tarde, estos esfuerzos para reconocer lo obvio se abran paso en el espeso magma irracional del nacionalismo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desconozco el pensamiento de Voltas, y por tanto soy incapaz de discernir qué hay en el mismo de tacticismo y qué de sincero convencimiento. No haría falta decir que en cualquier caso simpatizaría más con los independentistas racionales que con los emocionales, pero me gustaría situarme en un plano más aséptico (y escéptico). Con independencia de cual pudiera ser el mejor modelo político para Cataluña —en el caso hipotético de que tal modelo existiera— me interesa situar el debate en la realidad social. Lo que me interesa de Voltas o de Branchadell no es tanto su proyecto político como la asunción de esa realidad social que, por un proceso de acción/reacción que se realimenta, se ignora o se simula ignorar.

      Por decirlo de forma simplificada, porque el espacio no da para más: hay un importante sector del catalanismo político que cree tener un derecho prioritario a imponer las reglas de juego porque "llegaron antes", porque son catalanes y porque estań en Cataluña. Y, simétricamente, hay un importante sector de españolismo político que asume la recíproca: son españoles, están en España y les asiste el derecho a extender a esta parte de España las reglas de juego "naturales" que fija la nación española.

      Intentar resolver esta contradicción desde los presupuestos respectivos es tarea inútil, porque son mutuamente "incommensurables", como diría Habermas. Hay que hacerlo desde el consenso intercruzado, como se hace con la libertad religiosa (a fin de cuentas los nacionalismos son una forma de religión): acordar un terreno común de juego y, dentro del mismo, garantizar los derechos individuales de los integrantes de cada credo. Y, dado que los derechos individuales se canalizan en forma colectiva (por más que los fundamentalistas de la Ilustración se empeñen en negarlo) eso se traduce en el respeto y el equilibrio entre las distintas minorías y/o mayorías.

      Elimina
  12. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Que se n'hi parlen d'altres, de llengües, és evident. Fer proselitisme independentista en castellà no ho trobo pas una mala idea i és cert que seria una manera de trencar tabús noucentistes. Molta gent se sorprendria de la creixent quantitat de castellanoparlants que votarien per la independència en una consulta vinculant.

    ResponElimina
  13. Tal com jo ho veig no és una qüestió de fer proselitisme en favor d'una "causa" (no necessito convèncer a ningú ni que em convencin de res) sinó de que com a societat catalana, de manera madura i autònoma, decidim si l'encaix a Europa volem fer-el pel nostre compte o formant part d'Espanya.

    Evidentment és una qüestió molt oberta —quasi bé diria abstracta— i de llarg recorregut. No tinc idea de com evolucionarà ni espero veure-ho; simplement ho plantejo com un divertimento inteŀlectual.

    ResponElimina
  14. No es el mateix la persona que viu a Barcelona que la que viu en un poble dels pirineus.
    Fa poc un parent meu que viu en un poble s'indignava perquè l'Ajuntament de Barcelona, a la festa major, programava espectacles en Castellà, deia que això seria impensable al seu poble. Jo crem que estem dividits entre els de ciutat i els de pobles. L'òptica no es igual. A la ciutat som més multi tot i al poble tenen por dels de fora. No només a Catalunya, a tot arreu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La por a l'altre; al que és diferent: he aquí el gran fantasma del nacionalisme!

      Elimina
  15. M'agrada la contraportada d'avui de l'Ara, a mans del Toni Soler. Crec que expressa força la meva opinió al respecte. Quan algú diu millor que tu allò que penses, val la pena que ho digui ell.

    ResponElimina
  16. No l'he comprat i ja he esgotat els dos articles a que em dona dret el registre gratuït ;-(( Me'l passes o me'n fas cinc cèntims? :)
    Salutacions

    ResponElimina
  17. te'l passo per correu electrònic :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Clidice.

      Crec que l'article de'n Toni Soler va en la bona direcció, tant quan remarca que el català és la llengua pròpia de Catalunya com quan diu que el castellà serà una llegua preferent i no dissolta en un magma "plurilingüe amb l'urdú, l'amazic i l'italià, com pretenen alguns". I hi estic d'acord sobre tot quan diu que "la Catalunya del futur necessitarà un esforç compartit, un desacomplexament de tots plegats." No entraré en canvi —tot i que li reconec tot el dret a fer-ne la seva valoració— sobre qui ha de recórrer un camí més llarg o més curt en aquest esforç de desacomplexament. Crec, sincerament, que cal passar per damunt d'els memorials de greuges —de ben segur legítims des d'els respectius punts de vista— però, em temo, que improductius i generadors de malenconies.

      Elimina
  18. Sempre he pensat que el problema de la independència és el dia després. Qui i com ens governarà. Si el panorama polític ha de ser el mateix que hi ha ara, no arreglem res. Plantegem primer quina mena de país volem, quin model i després triem la independència. Si no és així, de què ens val? Hi ha problemes més importants a resoldre. Si amb la independència s'acabessin els problemes econòmics i socials, quasi tots votaríem per la independència.

    Podem aconseguir una independència de facto si aconseguim com a societat fer les coses bé perquè ens distanciarem dels qui les fan malament. A partir d'aquí, aconseguir-la de iure serà només un tràmit.

    Pel que fa a la llengua, és una obvietat que el castellà forma part del món cultural i social català perquè la història ens ha dut fins aquí i no ens podem fer enrere. Com tampoc ens podem fer enrere de determinats aspectes de la territorialitat. Avui, Catalunya té les fronteres que té. O és que amb la independència construirem la gran Catalunya en què els peixos de la Mediterrània durant pintades les quatre barres? No, oi? Hi ha un status quo inalienable.

    Des del punt de vista cultural, jo no vull renunciar a res. No renunciaré a la meva llengua materna ni deixaré que la trepitgin; no renunciaré a la llengua castellana que la realitat ens ha imposat; no renunciaré als vuit anys de francès a l'escola; no renunciaré als quatre anys de llatí ni als tres d'hebreu; no renunciaré al meu macarrònic anglès que no he estudiat mai; no renunciaré a l'italià amb que m'escriu la meva germana...

    I penso que amb coses tan importants com la llengua, que configura la manera com interpretem el món, ningú està disposat a renunciar a la seva. Però tots els que sabem que el coneixement de llengües és un actiu importantíssim hem de fer que qui no parla català l'apreciï i apreciï la seva cultura.

    Sisplau, que surti algú capaç de dissenyar una societat, un país com mana, i ens hi tirarem tots de cap. Però, ara com ara, no hi ha ningú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he resumit més d'una vegada aquesta qüestió que planteges en la següent pregunta: "¿independència per a fer què?" Construir un país independent, associat, federat o confederat, és un mitjà, no un fi en sí mateix. La estructura del món està en plena evolució, com segurament no s'havia vist mai, i a mi em resulta del tot impossible imaginar cap a on anirà.

      No son només les llengües, és tot: la demografia, els recursos, les relacions entre les civilitzacions i les cultures, les definicions de interdependència entre els grans grups humans, els desequilibris entre els diferents estrats socials... ¿No us sembla que, a aquestes alçades de la història, reduir tot això a una qüestió de llengües i nacionalismes és una mica ridícul?

      Elimina
  19. Quizás el primer paso sea el de reconocer que los catalanes tenemos dos lenguas propias, el catalán y el castellano, so pena que catalanes nacidos en Cataluña y de habla materna castellana sean considerados, como algunos nacionalistas han declarado: "anomalías históricas". Los territorios, aunque algunos que viven en la fase mítica del pensamiento lo crean a pies juntillas, ni tienen ni han tenido ni tendrán lengua jamás. Se trata de un hecho empírico, no de una opinión, por supuesto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juan, por supuesto. Pero todos. Sólo podemos funcionar como sociedad si creemos que el conjunto de valores que nos identifica (individuales o de grupo) es nuestro patrimonio, inluidos, claro está, el catalán y el castellano.

      Tu sabes que esto no requiere demasiado esfuerzo. A pesar de lo que se diga fuera, somos una sociedad bastante civilizada y nos respetamos. Yo no me he encontrado nunca con ninguno de esos conflictos que nos atribuyen. Creo que, en este sentido, tenemos mucho ganado. Demos un paso más y dibujemos un mapa político de verdad. Una base que luego nos lleve adonde nos tenga que llevar, pero que nos permita construir una sociedad, empezando desde el municipio, de la que nos sintamos orgullosos. Pero nos tenemos que arremangar todos!

      Elimina
    2. Juan, los hechos empíricos mejor los dejamos para las ciencias puras :)

      Desde que por algún mecanismo, todavía no del todo bien conocido, los primeros homínidos adquirieron la capacidad de la fonación y del lenguaje, asociada a un incremento del cerebro, la comunicación oral estuvo asociada a grupos humanos, y estos a asentamientos territoriales. Las lenguas, como sabemos, han nacido, han evolucionado, se han transformado y han desaparecido. Todo esto, como digo más arriba, está en plena evolución, pero deducir de este hecho —¡cierto!— que todo es un magma informe donde no hay relación entre sociedades y lenguas supone un salto conceptual que roza el absurdo.

      Particularmente, ya lo he dicho en alguna otra ocasión, me trae al pairo el destino final del catalán, del castellano o del chino mandarín; no creo en este tipo de esencias. Pero sí me importa el individuo sometido a las tensiones socioculturales: no la lengua, sino el hablante. Ignorar, o minimizar, que para los individuos la lengua —su lengua— constituye la herramienta fundamental del razonamiento y la cultura seria tanto como caer en la ingenuidad de los esperantistas decimonónicos (y quién dice el esperanto dice el castellano o el inglés). Eso sí sería pensamiento mítico.

      Elimina
  20. Brian, La herramienta fundamental del razonamiento no coincide siempre, ni necesariamente, con la lengua materna en la que uno ha sido criado (y si ha tenido suerte hasta educado), y mucho menos, por supuesto, con la adquisición de la cultura, que en algunos casos no tiene nada que ver con lo producido en la lengua materna, ¡afortunadamente!Una gran parte de mi cultura es de origen inglés y otra catalana, en lengua de acceso a ellos, y soy de lengua materna castellana, pero el núcleo básico de mi cultura acaso sea alemana, por ejemplo, aunque haya tenido que leerlo en inglés, castellano o catalán. En ningún momento he dicho yo que no haya relación entre sociedades y lenguas, porque está fuera de toda duda que el número, en parte, sí que hace a las lenguas (al menos para sobrevivir), aunque también el prestigio y el posible beneficio económico, si somos realistas. Mi crítica hacia el uso de "lengua propia de Cataluña" lo era en realidad a la discriminación política que marca mediante la concepción del monolingüismo "propio" de nuestra sociedad, lo cual es una aberración como la copa de un pino (salvo el de las tres ramas, claro). De ahí que me pareciera saludable la propuesta de Voltas, aunque aún falta el último paso, doloroso para muchos, de reconocer lo que yo defiendo: la "paridad" estricta a nivel oficial, y después que cada lengua se busque la vida para sobrevivir, porque la experiencia de más de 30 años de planes de "normalización" deja claro que las lenguas no se sostienen desde las instituciones sino desde los hablantes y los escribientes. Paradójicamente, el poder sí que puede conseguir -como ha señalado Branchadell- evitar que se sumen nuevos hablantes al catalán, mediante la via de las multas, la ideologizacion patrimonizalizadora (hiperccapitalista, en suma) de la lengua, el despreció del castellano y la imposición de la inmersión, entre otras lindezas.
    A pesar de esta exposición, hace tiempo que vivo ajeno a lo que por su propia escasez, acabará sucediendo. Estoy en tu onda, Brian: uso cuantas lenguas puedo, disfruto de todas y allá cada cual con sus venenos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juan, no tengo nada que objetar a tu razonamiento, que puedo suscribir íntegramente. El problema está en cómo y de qué manera aquello que es razonable puede llevarse a la práctica. Cuando pasamos a lo concreto resulta difícil dejar las cosas exclusivamente en manos de los usuarios de las lenguas cuando estas conviven en un mismo territorio. Lamentablemente, los razonamientos razonables no siempre son usados razonablemente. Es una utopía pensar que con "la 'paridad' estricta a nivel oficial, y después que cada lengua se busque la vida para sobrevivir" no salga perdiendo una de las lenguas. Y sabes perfectamente que la que saldría perdiendo sería el catalán. No por una cuestión de número de hablantes ni de prestigio, sino por una cuestión de mercado. Si el castellano fuera solamente la "otra" lengua de Cataluña la paridad debería ser absoluta, pero el peso de los 400 millones de castellanohablantes del "exterior" imponen una ley "contra" la que el catalán no puede luchar si no es a través de actuaciones políticas como la inmersión lingüística (que luego en la práctica está muy matizada), que, por otra parte, no ha supuesto hasta ahora ningún problema social interior. La lengua castellana y sus hablantes tienen un apoyo cultural y económico que le aseguran la comodidad a ella y a sus hablantes. Y todos sabemos por qué razones históricas el catalán no la tiene.

      Hablas de paridad. ¿Dónde está la paridad del catalán? No existe. Nadie puede "vivir" en catalán ya no digo al 100% (que lo consigue ninguna lengua), sino al 50%. Voy a tirar de tópico mercantilista pero,¿cuántas películas se pueden ver en catalán? Es sólo un ejemplo, pero podemos encontrar muchos más.

      Juan, cuando se pone la realidad sobre la mesa lo razonable se tambalea.

      Elimina
  21. Enric, gràcies per la coincidència en l'anàlisi, tot i que, portat a l'extrem, tens tota la raó, hi hauria una llengua que difícilment podria sortir de la condició de minoritària, condició que molta gent que conec viu com a una derrota en comptes de com una motiu d'urgull, perquè ha estat gràcies als parlants de fora d'ací que l'han fet seva, que la nostra llengua gaudeix ara d'una situació de noralitat a anys llum d'allò que pronosticaven els profetes de l'apocalipsi. Ara bé, reconèixer aquesta condicio minoritària seria el primer pas per adonar-nos de què la sdeva extensió no pot venir per la banda de la imposició i molt menys per l'exclusió del castellà o la sev a postergació. Quen parlo de paritat m'estic referint a què els creadors literaris, per exemple, tinguin al seu abast les mateixes ajudes sigui quina sigui la llengua oficial que facin servir; vol dir, per exemple, que l'ensenyament sigui autènticament bilingüe per evitar que el nivell d'ús del castellà no sigui el dels canals de televisions sinó el culte que ensenyem a les aules.
    La qüestió, al meu parer, és de caire polític, i té més a veure amb carrinclones ideologies del XIX que amb drets i deures del XXI. M'alegra molt que no hagis tingut cap mala experiència quan a la questió lingüistica a la teva vida diària, però jo sí que les pateixo dia sí i l'altre també. On és la diferència? Doncs que jo reivindico els meus drets i aixó de seguida es veu com una agressió al català i a Catalunya, des de l'òptica del catalanisme excloent i un punt xenòfob que tants i tants catalans no s'estan de demostrar com a senyal identitària, dissortadament.
    Ha estat un plaer poder raonar amb tu.

    ResponElimina
  22. Déu n'hi do el que ha donat de sí el tema. Per la meva part no crec que hi tingués gaire més a afegir (fins hi tot potser m'he reiterat massa). Potser el que toca reconèixer, amb tota la humilitat de que siguem capaços, és que, fins i tot quan ens esforcem de valent per racionalitzar el discurs, els sentiments acaben aflorant inevitablement. No és necessàriament dolent: sentiments i raó ens conformen per igual.

    ResponElimina