"...el que centra l'atenció no és la discussió d'idees o noves propostes, ni l'afany de renovació ideològica i política o l'obertura del partit als simpatitzants i possibles votants, sinó veure quin dels dos candidats a la secretaria general suma més representants."
«Sus mensajes están repletos de eslóganes, de frases precocinadas (...) Chacón ha repetido el mismo esquema en todas sus intervenciones: "El socialismo es una casa y una causa que no tiene fronteras", "a lo único que tenemos que tener miedo es al inmovilismo", "ni un paso atrás en derechos de las mujeres", "no hay que contar militantes, sino que los militantes cuenten", "hay que recargar el partido", "hay que poner el partido en forma", "os invito a un tiempo nuevo"».
Per més que un ja estigui curat de espants, no pot deixar de preguntar-se com és possible que hàgim arribat tant avall. Ja ho sé, el fenomen no és nou, i jo mateix, en un apunt que vaig intitular "Estat fallit: Partitocràcia" feia una reflexió genèrica sobre el roll que els partits polítics han acabat jugant en aquesta mena de sistema que, pietosament, seguim anomenant democràcia. Però el títol de l'article del professor Segura convida a una reflexió més particularitzada: ¿què ha canviat específicament, més enllà dels molts i inevitables canvis ocorreguts en el llarg període dels 38 anys transcorreguts entre Suresnes i Sevilla, perquè un partit polític amb la història del PSOE hagi quedat reduït a la indigència moral i política? (Indigència en la que no han caigut, posem pel cas, el PS francès o el SPD Alemany). La resposta més simple i més directa és: "no ho sé". Efectivament, seria pretensiosament ridícul que pretengués estar en les claus d'un fenomen tant complexe que, amb prou feines, està a l'abast de estudiosos i sociòlegs. Però sí em sembla que podem, aplicant el simple sentit comú, posar de manifest alguns elements que son evidents a la simple observació.
El primer és que quan el congrés de Suresnes, pràcticament no existien polítics socialistes professionals a Espanya. En cosa d'un parell d'anys es va posar dempeus un partit socialista (amb diferents franquícies: PSOE, PSC, etc) a partir d'una amalgama de gent que venien de la vida civil: professors, estudiants, advocats, sindicalistes, funcionaris, etc. Alguns, cal reconèixer-ho, eren grimpadors nats, però molts altres —diria que la majoria— estaven disposats a aportar més del que n'esperaven rebre. En qualsevol cas tenien una cosa en comú: no eren professionals de la política i, si calia, podien prescindir-ne. Però poc a poc, a llarg d'aquests 38 anys, es va anar produint una decantació: els vells es varen anar jubilant (o van descobrir que la política no era lo seu) i es va anar consolidant una classe política especialitzada. Gent que no sabien —que no saben— fer res més, perquè mai han fet res més. I si alguna vegada ho varen fer ja no se'n recorden. Exactament com ja molt abans s'havia creat el sindicalista professional que no sabia fer res més perquè havia oblidat l'ofici del qual venia.
¿I on som ara? No és difícil de imaginar: mentre la cosa va amunt era fàcil adaptar-se; cada vegada hi havia més administracions (estatal, autonòmiques, locals, comarcals...) i més societats i empresses públiques i semi-públiques; i el nombre de llocs a cobrir no deixava de augmentar. Altrament dit: els partits i els sindicats eren —son, els que encara poden— agències de col·locació; directes, indirectes o per recomanació. Però, ¿què passa quan la tendència s'inverteix?: "salvis qui pugui, la gent de l'aparell primer". En menys d'un any el PSOE haurà passat (si les enquestes de Andalusia es compleixen), com deia Groucho Marx, "de la nada a la más absoluta miseria". Quan impera la llei de la lluita per la supervivència el de menys son les idees; el que determinarà el vot de cada un dels nou-cents i escaig delegats serà la pregunta: "¿amb quina facció tinc més probabilitats de sobreviure?" Aquesta és per a mi, més enllà de les teoritzacions del professor Segura, la principal diferència que separa Suresnes de Sevilla.
+18.20.50.png)
